La història de Sant
Feliu Sasserra no s’explica sense el Lluçanès i la història del Lluçanès no s’explica
sense l’aportació de Sant Feliu Sasserra.
Malgrat que alguns pensin que el Lluçanès es va crear fa quinze anys,
en els documents medievals ja se’n parla. Volem destacar-ne un que recull els
privilegis de la vila (1599), la primera població del Lluçanès declarada vila, on
parlen del “terme i lloctinentia” del
Lluçanès
Capítols per lo bon govern de la vila i parròquia de Sant Pheliu Çacerra
Sti. Phelicis Saserra
Nos Fhilippus, Dei
gratia, Rex Castella, Aragonum, Legionis
utrisque Sicilie, Hierusalem, Portugallie, Ungarie, Dalmatae, Croatie, Navarre,
Toleti, Valentie, Galletie, Mayoricarum, Hispalis, Sardinie, Cordube, Corcica,
Murtie, Giennis Algarby, Algezira,
Gibraltaris, Insularum Canarie, nec non Indiarum orinetalium &
occidentalium Insularum ac terre firme maris Oceani, Archidux Austrie, Dux
Burgundie, Brabantie, Mediolani, Athenarum
& Neopatrie, Comes Abspurgii, Flandrie, Tirolis, Barchinone, Rossellonis
& Ceritanie, Marchio Oristami, comes Goceani. Quia
Regalis favor tunc debet esse propentior & amplior cum justis
populorum supplicationibus implorator. Hys precipie que ipsorum populorium
comudum & vucutatem (?) respitiunt hic est quod cumpro parte fidelium
nostrum hominum ville & parrochie Sancti Phelicius Çaçerra fuerun nobis oblata & inseriptis humiliter presentable in viam supplicationis
capitula quedam quorum tenores unus post aluim sercatim seguntur; Señor los
Promens Sindict y Universitat y singulars persones de la vila y parroquia de St
Pheliu Çacerra del terme y lloctinentia de Llussanès suppliqen a V. Magt sia de
Son Real Servey concedir y atorgar los Privilegis en y sobre los baix scrit
capítols per lo bon govern de dita vila y parrochia y dels poblats en aquella.
La reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim concedí un privilegi l’any 1445 on reconeixia autonomia a la comarca i instaurava una sotsvegueria que tindria dos centres, Sant Feliu Sasserra i Perafita. Aquest privilegi fou revocat pel rei l’any 1452.
La baronia del Lluçanès fou venuda el 5
de febrer de 1611 pel baró Francesc d’Agulló a la universitat del Lluçanès per
7.000 lliures. Llavors es creà la sotsvegueria del Lluçanès, la cúria o centre
administratiu de la qual s’instal·là a Sant Feliu Sasserra, l’única vila que en
aquell moment hi havia al Lluçanès. Formaven la sotsvegueria Sant Feliu Sasserra, Santa Eugènia de Relat,
Sant Marçal de Relat, Santa Maria de Lluçà, Santa Eulàlia de Puig-oriol, Santa
Maria d’Olost, Sant Julià de la Cirera, Santa Eulàlia de Pardines, Sant Vicenç
de Prats de Lluçanès, Sant Andreu de Llanars, Sant Pau de Pinós, Santa Maria de
Salselles, Santa Creu de Jutglars, Sant Martí d’Albars, Sant Pere de Perafita,
Sant Cristòfol de Borrassers, Sant Agustí de Lluçanès i Sant Genís del Pi.
La sotsvegueria del Lluçanès la formaven
pobles que pertanyien a la corona. No tingué mai pobles de senyoriu. Sobremunt
era feu del bisbe de Vic, Alpens del monestir de Ripoll i Santa Maria i Sant
Martí de Merlès del comte d’Aranda i de Lluís de Merlès respectivament. Alguns
municipis de reialenc com Oristà, Sant Bartomeu del Grau i Sant Boi de Lluçanès
no s’incorporaren a l’autoritat del sotsveguer i van continuar vinculats a Manresa
o a Vic.
La Sotsvegueria del Lluçanès fou suprimida
pel Decret de Nova Planta del 1716, després de la derrota dels catalans a la
Guerra de Successió. Decret que suprimí l’administració catalana tradicional
per les lleis i costums castellans.
La
creació del “Corregimiento de Manresa” suposà que gran part dels municipis del
Lluçanès passessin a dependre de Manresa. Després del Decret de Nova Planta,
Manresa es va confirmar com la capital del corregiment de Manresa, que agrupava
els territoris del Bages, Berga, el Lluçanès i el Moianès. El corregiment va
subsistir fins a l'any 1839.
El Departament de Montserrat fou un
departament francès de la Catalunya integrada dins el Primer Imperi Francès de
Napoleó I, quan aquest separà Catalunya del Regne d'Espanya. El departament de
Montserrat fou creat el 26 de gener de 1812 i comprenia totes les terres
travessades pel curs baix del riu Llobregat, el Penedès, el Vallès i el
Maresme. Barcelona fou la prefectura del departament i Manresa i Vilafranca del
Penedès les sotsprefectures. El departament desaparegué el 1814, quan França
evacuà la península Ibèrica que havia estat ocupant des del 1807.
Entre
la divisió en corregiments (1716) i la de partits judicials (1834) el lluçanès
va tenir reconeixement administratiu sota l’ocupació francesa (1810). L’administració
napoleònica catalana, comandada pel Mariscal Auregeau, decretà la divisió del
Principat en quatre departaments o corregiments, els quals quedaven subdividits
en tres sotscorregiments i aquets en diversos cantons. El corregiment de
Barcelona tenia Manresa i Vic com a sotscorregiments. La major part del
Lluçanès s’unia a Manresa formant el cantó de Prats de Lluçanès. El mariscal Augereau el 6 de març del 1810,
dividia Catalunya en quatre corregiments. Els de Barcelona i Girona eren
semblants a les actuals províncies, deixant de banda la Cerdanya. El
corregiment de la Seu d’Urgell era
una demarcació pirinenca i el de Reus ocupava
tota la Catalunya Nova, encara
que no van arribar a delimitar-se.
Com a resposta, el 17 d'abril
del 1810 Josep Bonaparte va
establir quatre prefectures amb denominacions
fluvials: Llobregat, Ter, Cinca i Segre, i Ebre. No va tenir cap efectivitat,
però per primer cop es definien les quatre capitals actuals, i la solució per
la demarcació de l'interior que a la llarga es va acabar adoptant: la unió de
l'Alt Pirineu amb la plana de Lleida.
El 26 de gener del 1812 Napoleó va decretar l'annexió de
Catalunya al Primer Imperi Francès,
i la va dividir en quatre departaments: Departament
del Ter amb capital a Girona, Departament
de Montserrat amb capital a Barcelona, Departament de les Boques de
l’Ebre amb capital a Lleida i
Departament del Segre amb capital
a Puigcerdà. Destaca la incorporació de la Vall
d’Aran al departament de l'Alta Garona, la incorporació de diverses
ciutats de la Franja de Ponent al
departament de les Boques de l'Ebre, i la incorporació d'Andorra al departament del Segre, en canvi no
es van atendre les peticions favorables a la unificació de la Cerdanya. Els
límits interiors eren semblants a la divisió en corregiments del 1810, amb la
plana de Vic incorporada a Girona.
L’any 1828 l’Audiència de Catalunya creà
les alcaldies majors. Al corregiment de Manresa s’instal·laren a Berga i Moià.
L’any 1834 es publicà la divisió judicial
espanyola.
La divisió provincial actual
va ser ideada l’any 1833.
Tenim altres divisions administratives que ens lliguen al Lluçanès, podem començar per l'administració parroquial del bisbat de Vic, molt anterior a la divisió comarcal.
Sant Feliu Sasserra forma part del deganat del Lluçanès des del segle XIII.
UNS MOTS PER A LA REFLEXIÓ
Voler sortir de la comarca
del Lluçanès, sense haver estudiat a fons tot el que en fa referència és una vergonya,
una decisió presa de manera legal, però no moral. Vox des dels parlaments de
les Illes i del País valencià de forma també “legal” està atacant la llengua i
la cultura. El regidor de cultura ha estudiat totes les repercussions que té
sortir de la comarca del Lluçanès? Potser estan jugant contra els interessos
dels pagesos de Sant Feliu i de tots els habitants de la vila?
Joan Ramon Domènech, actual
alcalde, ha declarat que “la nostra intenció és sortir-ne, tornar
a punt de partida i, a partir d’aquí, mirar quins avantatges i inconvenients hi
ha i valorar si val la pena formar-ne part.”
Valorar si val
la pena formar-ne part es pot fer des de dins de la comarca o des de fora,
ningú els obliga a pronunciar-se fins al mes de març de 2026. No és més normal
mirar com funciona des de dins i intentar aconseguir beneficis per a Sant Feliu
que no sortir-ne sense tenir cap seguretat que podran entrar-hi de nou?
Estem perdent
una oportunitat històrica important. Si quatre persones sense trellat
decideixen que Sant Feliu surti del Lluçanès la història els jutjarà, i la
valoració no serà gaire bona.
Els quatre regidors que van votar sortir del Lluçanès van ser:
Joan Ramon Domenech i Perarnau
Anna M. Yebra i Altimiras
Ramon Domenech i Taulats
Albert Rodellas i Serra
