ES DESTINA A ESCOLA D'ENSENYAMENT PRIMARI DE LA GENERALITAT L'EDIFICI QUE FOU ESCOLA PARROQUIAL

 

 

S’ACCEPTA LA PROPOSTA DE L’AJUNTAMENT DE SASSERRA DE BAGES DE DESTINAR A ESCOLA D’ENSENYAMENT PRIMARI DE LA GENERALITAT, L’EDIFICI QUE FOU ESCOLA PARROQUIAL.

 

A l’Arxiu Nacional de Catalunya es conserva còpia d’un Decret del Conseller de Cultura en el qual s’accepta l’oferiment de l’ajuntament de Sasserra de Bages de destinar a escoles d’ensenyament primari de la Generalitat de Catalunya de l’edifici que fou Escola Parroquial.

Art. 1er. És acceptada la proposta de l’Ajuntament de Sasserra de Bages, de destinar a Escola d’Ensenyament Primari de la Generalitat l’edifici que fou Escola  parroquial, situat a la plaça Major núm. 24. (Cal recordar que en aquells moments formaven també part de la Plaça Major les cases de l’actual carrer de Balmes)

Es crea una escola unitària amb la corresponent plaça de mestre.

L’Ajuntament de Sasserra de Bages haurà d’encarregar-se de la conservació de l’edifici escolar i de les despeses de llum, calefacció, aigua, neteja i personal subaltern.

 

El decret es va publicar al DOGC el dia 8 d’octubre de 1937, núm. 281 pàg. 133.

L’escola parroquial, creada l’any 1914, després de la guerra va continuar existint fins als anys seixanta del segle XX. L’escola es tancà pel Nadal de l’any 1966.

SANT FELIU SASSERRA, DEL TERME DEL LLUÇANÈS

SANT FELIU SASSERRA, DEL TERME DEL LLUÇANÈS

 

 

 

   La història de Sant Feliu Sasserra no s’explica sense el Lluçanès i la història del Lluçanès no s’explica sense l’aportació de Sant Feliu Sasserra.

 

 

Malgrat que alguns  pensin que el Lluçanès es va crear fa quinze anys, en els documents medievals ja se’n parla. Volem destacar-ne un que recull els privilegis de la vila (1599), la primera població del Lluçanès declarada vila, on  parlen del “terme i lloctinentia” del Lluçanès

 

 Capítols per lo bon govern de la vila i parròquia de Sant Pheliu Çacerra

 

                                    Sti. Phelicis Saserra

 

Nos Fhilippus, Dei gratia, Rex Castella, Aragonum,  Legionis utrisque Sicilie, Hierusalem, Portugallie, Ungarie, Dalmatae, Croatie, Navarre, Toleti, Valentie, Galletie, Mayoricarum, Hispalis, Sardinie, Cordube, Corcica, Murtie, Giennis  Algarby, Algezira, Gibraltaris, Insularum Canarie, nec non Indiarum orinetalium & occidentalium Insularum ac terre firme maris Oceani, Archidux Austrie, Dux Burgundie, Brabantie, Mediolani,  Athenarum & Neopatrie, Comes Abspurgii, Flandrie, Tirolis, Barchinone, Rossellonis & Ceritanie, Marchio Oristami, comes Goceani.  Quia  Regalis favor tunc debet esse propentior & amplior cum justis populorum supplicationibus implorator. Hys precipie que ipsorum populorium comudum & vucutatem (?) respitiunt hic est quod cumpro parte fidelium nostrum hominum ville & parrochie Sancti Phelicius Çaçerra  fuerun nobis oblata & inseriptis  humiliter presentable in viam supplicationis capitula quedam quorum tenores unus post aluim sercatim seguntur; Señor los Promens Sindict y Universitat y singulars persones de la vila y parroquia de St Pheliu Çacerra del terme y lloctinentia de Llussanès suppliqen a V. Magt sia de Son Real Servey concedir y atorgar los Privilegis en y sobre los baix scrit capítols per lo bon govern de dita vila y parrochia y dels poblats en aquella.

 

 El Lluçanès apareix a tota la documentació de l’època:

La reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim concedí un privilegi l’any 1445 on reconeixia autonomia a la comarca i instaurava una sotsvegueria que tindria dos centres, Sant Feliu Sasserra i Perafita. Aquest privilegi fou revocat pel rei l’any 1452.

 

La baronia del Lluçanès fou venuda el 5 de febrer de 1611 pel baró Francesc d’Agulló a la universitat del Lluçanès per 7.000 lliures. Llavors es creà la sotsvegueria del Lluçanès, la cúria o centre administratiu de la qual s’instal·là a Sant Feliu Sasserra, l’única vila que en aquell moment hi havia al Lluçanès. Formaven la sotsvegueria  Sant Feliu Sasserra, Santa Eugènia de Relat, Sant Marçal de Relat, Santa Maria de Lluçà, Santa Eulàlia de Puig-oriol, Santa Maria d’Olost, Sant Julià de la Cirera, Santa Eulàlia de Pardines, Sant Vicenç de Prats de Lluçanès, Sant Andreu de Llanars, Sant Pau de Pinós, Santa Maria de Salselles, Santa Creu de Jutglars, Sant Martí d’Albars, Sant Pere de Perafita, Sant Cristòfol de Borrassers, Sant Agustí de Lluçanès i Sant Genís del Pi.

La sotsvegueria del Lluçanès la formaven pobles que pertanyien a la corona. No tingué mai pobles de senyoriu. Sobremunt era feu del bisbe de Vic, Alpens del monestir de Ripoll i Santa Maria i Sant Martí de Merlès del comte d’Aranda i de Lluís de Merlès respectivament. Alguns municipis de reialenc com Oristà, Sant Bartomeu del Grau i Sant Boi de Lluçanès no s’incorporaren a l’autoritat del sotsveguer i van continuar vinculats a Manresa o a Vic.

 

La Sotsvegueria del Lluçanès fou suprimida pel Decret de Nova Planta del 1716, després de la derrota dels catalans a la Guerra de Successió. Decret que suprimí l’administració catalana tradicional per les lleis i costums castellans.

La creació del “Corregimiento de Manresa” suposà que gran part dels municipis del Lluçanès passessin a dependre de Manresa. Després del Decret de Nova Planta, Manresa es va confirmar com la capital del corregiment de Manresa, que agrupava els territoris del Bages, Berga, el Lluçanès i el Moianès. El corregiment va subsistir fins a l'any 1839.

El Departament de Montserrat fou un departament francès de la Catalunya integrada dins el Primer Imperi Francès de Napoleó I, quan aquest separà Catalunya del Regne d'Espanya. El departament de Montserrat fou creat el 26 de gener de 1812 i comprenia totes les terres travessades pel curs baix del riu Llobregat, el Penedès, el Vallès i el Maresme. Barcelona fou la prefectura del departament i Manresa i Vilafranca del Penedès les sotsprefectures. El departament desaparegué el 1814, quan França evacuà la península Ibèrica que havia estat ocupant des del 1807.

 

Entre la divisió en corregiments (1716) i la de partits judicials (1834) el lluçanès va tenir reconeixement administratiu sota l’ocupació francesa (1810). L’administració napoleònica catalana, comandada pel Mariscal Auregeau, decretà la divisió del Principat en quatre departaments o corregiments, els quals quedaven subdividits en tres sotscorregiments i aquets en diversos cantons. El corregiment de Barcelona tenia Manresa i Vic com a sotscorregiments. La major part del Lluçanès s’unia a Manresa formant el cantó de Prats de Lluçanès. El mariscal  Augereau el 6 de març del 1810, dividia Catalunya en quatre corregiments. Els de Barcelona i Girona eren semblants a les actuals províncies, deixant de banda la Cerdanya. El corregiment de la Seu d’Urgell era una demarcació pirinenca i el de Reus ocupava tota la Catalunya Nova, encara que no van arribar a delimitar-se.

Com a resposta, el 17 d'abril del 1810 Josep Bonaparte va establir    quatre  prefectures amb denominacions fluvials: Llobregat, Ter, Cinca i Segre, i Ebre. No va tenir cap efectivitat, però per primer cop es definien les quatre capitals actuals, i la solució per la demarcació de l'interior que a la llarga es va acabar adoptant: la unió de l'Alt Pirineu amb la plana de Lleida.

El 26 de gener del 1812  Napoleó va decretar l'annexió de Catalunya al  Primer Imperi Francès, i la va dividir en quatre departaments: Departament del Ter amb capital a Girona, Departament de Montserrat amb capital a Barcelona, Departament de les Boques de l’Ebre amb capital a Lleida i Departament del Segre amb capital a Puigcerdà. Destaca la incorporació de la Vall d’Aran al departament de l'Alta Garona, la incorporació de diverses ciutats de la Franja de Ponent al departament de les Boques de l'Ebre, i la incorporació d'Andorra al departament del Segre, en canvi no es van atendre les peticions favorables a la unificació de la Cerdanya. Els límits interiors eren semblants a la divisió en corregiments del 1810, amb la plana de Vic incorporada a Girona.

L’any 1828 l’Audiència de Catalunya creà les alcaldies majors. Al corregiment de Manresa s’instal·laren a Berga i Moià.

L’any 1834 es publicà la divisió judicial espanyola.

La divisió provincial actual va ser ideada l’any 1833.

Tenim altres divisions administratives que ens lliguen al Lluçanès, podem començar per l'administració parroquial del bisbat de Vic, molt anterior a la divisió comarcal.

Sant Feliu Sasserra forma part del deganat del Lluçanès des del segle XIII.

 

 UNS MOTS PER A LA REFLEXIÓ

Voler sortir de la comarca del Lluçanès, sense haver estudiat a fons tot el que en fa referència és una vergonya, una decisió presa de manera legal, però no moral. Vox des dels parlaments de les Illes i del País valencià de forma també “legal” està atacant la llengua i la cultura. El regidor de cultura ha estudiat totes les repercussions que té sortir de la comarca del Lluçanès? Potser estan jugant contra els interessos dels pagesos de Sant Feliu i de tots els habitants de la vila?

 

Joan Ramon Domènech, actual alcalde, ha declarat que “la nostra intenció és sortir-ne, tornar a punt de partida i, a partir d’aquí, mirar quins avantatges i inconvenients hi ha i valorar si val la pena formar-ne part.”

Valorar si val la pena formar-ne part es pot fer des de dins de la comarca o des de fora, ningú els obliga a pronunciar-se fins al mes de març de 2026. No és més normal mirar com funciona des de dins i intentar aconseguir beneficis per a Sant Feliu que no sortir-ne sense tenir cap seguretat que podran entrar-hi de nou?

Estem perdent una oportunitat històrica important. Si quatre persones sense trellat decideixen que Sant Feliu surti del Lluçanès la història els jutjarà, i la valoració no serà gaire bona.

Els quatre regidors que van votar sortir del Lluçanès van ser:

 Joan Ramon Domenech i Perarnau 

Anna M. Yebra i Altimiras

Ramon Domenech i Taulats 

Albert Rodellas i Serra 

El Lluçanès i d'altres

 

 

El Lluçanès i d’altres: i tanmateix es mou!

Geògraf i demògraf

Xavier Rubio Cano

Manresa | 30·03·23 | 06:23

 

Cartell de benvinguda a Sant Feliu Sasserra, municipi que, d'entrada, s'integrarà al Lluçanès OSCAR BAYONA

E pur si muove, diuen que va dir Galileu Galilei quan el Tribunal de la Inquisició de l’Església Catòlica Apostòlica i Romana el va obligar a renunciar a la seva visió (copernicana) del sistema planetari on, per ell, s’orbitava entorn el Sol, enfront la fe que els cossos celestes orbitaven entorn la Terra. Doncs sí, una veritat (o doctrina de la fe) tant immutable, com el model i lleis d’organització territorial de Catalunya (LlOTC), tanmateix es mou. Ni tant com caldria, ni amb la celeritat òptima. Però en les últimes setmanes i mesos hi ha hagut dues novetats. Comencem per la realitat ja tangible.

El 7 de març passat, el ple del Parlament de Catalunya aprovà la llei de canvi d’adscripció comarcal i veguerial dels municipis de Torà i Biosca, perquè es puguin incorporar tant al Solsonès com a la Catalunya Central. El procés polític ha estat bastant llarg, i l’institucional, l’adequat acomplint les lleis (LlOTC), però arribant on, legítimament, van decidir ambdós ajuntaments: autodeterminant, sobiranament, la seva adscripció territorial, a les necessitats administratives i sòcio-econòmiques de la dinàmica de relació dels seus habitants en l’espai real de les seves vides. Si busqueu les declaracions dels opositors al canvi d’adscripció, podreu fer el màster de l’imaginari que determinades visions polítiques i/o administratives tenen de les LlOTC i entendreu, millor, la metafora de Galileu. Perquè, precisament, des d’una perspectiva d’anàlisi territorial i geogràfica, allò que s’ha esdevingut amb Torà i Biosca és l’avantsala del que podria esdevenir-se amb total coherència: la creació, administrativa, de la comarca de l’Alta Segarra, conformada per municipis de l’actual Anoia (la gran majoria), de la Segarra i del Solsonès; perquè tant la configuració de la Segarra i de l’Anoia, el 1936 i el 1987-88, fou de les més discutibles i debatudes. Per tant, just després del Lluçanès, junt amb el Baix Montseny (per entendre’ns ràpid Sant Celoni i entorns) i la Baixa Segarra (Santa Coloma de Queralt i entorns) són de les realitats territorials que necessiten una nova realitat administrativa.

«La realitat social, econòmica i cultural va una velocitat superior i amb una dinàmica intensa i viscuda»

I el Lluçanès? Primer el govern expressà, mitjançant el secretari de Governs Locals i Relacions amb l’Aran, la voluntat de «desencallar» la creació de la comarca perquè fos realitat abans de les eleccions municipals del 28 de maig. Setmanes després, i després de debatre-ho amb les alcaldies dels Ajuntaments possiblement implicats, el govern rectificava, proposant un òrgan de govern «transitori» que tindrà forma de mancomunitat amb la idea que la nova comarca comenci a funcionar a partir del 2027. I, en un nou gir, el 21 de març, el govern aprovà el projecte de llei pel qual es crearia la comarca del Lluçanès (amb Alpens, Lluçà, Olost, Oristà, Perafita, Prats de Lluçanès, Sant Feliu Sasserra, Sant Martí d’Albars i Sobremunt), contemplant la mancomunitat transitòria, la constitució efectiva abans de les municipals del 2027, i donant opció Sant Feliu a decidir, abans de 31 de març de 2026 si s’integra al Lluçanès o roman al Bages. 

 Des del total respecte a les voluntats governamentals i dels ajuntaments implicats en el procés de creació de la comarca administrativa, en el cas lluçanenc (com en els que vindran) la meva opinió és favorable per tal que el fet administratiu s’esdevingui, definitivament! Perquè la comarca, geogràfica, natural, viscuda i sentida, és un fet, realment existent, i sigui quan sigui, hauria de ser, també i definitivament, un fet administratiu! I quan sigui ho farà amb una composició (la que en resulti) sense bloqueigs davant els dubtes o els rebuigs de part dels municipis més perifèrics; perquè aquells que no hi acabin confluint inicialment, molt probablement n’acabaran sol·licitant l’adscripció i serà més d’hora que tard, atès que la nova administració comarcal esvairà dubtes. Ni ara i ni aquí és on fer el memorandum del perquè el Lluçanès és un comarca i de les vicissituds de perquè, fins ara, no ho ha estat administrativament, perquè d’altres persones ho han fet i ho poden fer i molt millor que jo.

Des del respecte a les voluntats governamentals i dels ajuntaments, en el cas lluçanenc (com en els que vindran) la meva opinió és favorable per tal que el fet administratiu s’esdevingui, definitivament!

Però si cal criteri d’autoritat experta (forana al territori lluçanenc) escullo un nom i les seves obres: en Jesús Burgueño, De la vegueria a la província i Història de la divisió comarcal de Catalunya. En termes de política pública, la creació de la comarca administrativa (del Lluçanès i de les que haurien de venir, com l’Alta Segarra) hauria de respondre a la pregunta: les persones que viuen als municipis que poden formar part del Lluçanès (que són més que les que són considerades ciutadanes) tindran, amb la nova comarca administrativa, una millor atenció per l’administració? És a dir, rebran millor política pública amb la nova comarca? Per cert, però que és la política pública? De fet, la política pública té el seu origen en un problema o una necessitat o bé no resolts o que pot ser millor resolts i/o tenir una millor solució. No seria, també en sí, una millor solució (per donar una resposta a un problema o necessitat no resolta) la creació administrativa de la comarca del Lluçanès? Torno, per si us heu perdut, amb la giragonça! No tindria, major i millor capacitat de detecció de necessitats (i problemàtiques a resoldre) i de solucions per a la millora, una comarca administrativa lluçanenca (que les actuals osonenca, bagenca o berguedana i sense menystenir-les)? Si més no, capacitat d’ajust atès que les polítiques públiques i la seva capacitat de resposta depenen de la seva bona formulació, en els seus objectius factibles d’assolir, amb els recursos adequats en el temps i amb les relacions entre actors i les seves agendes i interessos. Per respondre a aquestes preguntes obertes, que es poden plantejar des de la concepció de política pública, a març de 2023 tenim allò que sempre és difícil d’obtenir quan es vol avaluar (abans d’implementar) una decisió de política pública: el cas semblant, perquè exacte no pot ser perquè tot és únic! 

L’1 de maig de 2015 es publicà al Diari Oficial de la Generalitat la creació de la comarca administrativa del Moianès. Qualsevol dels dubtes i preguntes que es puguin plantejar en relació a la creació de la comarca administrativa del Lluçanès, es poden respondre a partir de l’experiència del Moianès! Lluçanès i Moianès no són pas exactes, però força més semblants (entre ambdues) que amb el Pla de l’Estany, l’Alta Ribagorça o el Pla d’Urgell, les tres anteriors comarques creades administrativament (al ja llunyà 1987!). 

Així es pot afirmar que les persones dels municipis que formen part del Moianès (i que també són més les que són considerades ciutadanes) tenen una millor atenció per l’administració comarcal, reben una millor política pública, per una major i millor capacitat adequada de detecció de necessitats (i problemàtiques a resoldre) i de solucions per a la millora (sense menystenir les anteriors administracions comarcals bagenca, osonenca i vallesano-oriental). I si tenien pors han desaparegut perquè el seu Consell Comarcal col·labora i comparteix el que escaigui amb els anteriors o d’altres. Òbviament que el Consell Comarcal és una eina administrativa, que de per se, no neix amb una bona administració. Però el cas del Moianès demostra que aquells territoris que han tingut projecte i voluntat, amb una eina modesta (en termes administratius en comparació amb les Diputacions) com és l’administració comarcal es fa molt més i millor per un territori que ja és una comarca geogràfica, viscuda i sentida. Una darrera qüestió: existeix alguna demanda en dissoldre la comarca del Moianès i/o d’adscripció dels seus actuals municipis a les comarques anteriors? No, per tant funciona millor la comarca administrativa del Moianès! Ja l’any 2015 s’obrí el debat i es tancà ràpid (com ara) i el Lluçanès no ho fou, el Moianès sí... i l’experiència del Moianès comarca administrativa avala , de totes totes, que el Lluçanès no només pot ser-ho sinó ha de ser-ho perquè el resultat també serà positiu per les persones. 

L’any 2000 vaig ser un dels vuit membres de la Comissió d’experts pel procés de revisió de l’organització territorial de Catalunya, creada pel govern a instància del consens de tots els grups del Parlament de Catalunya. Aquella comissió redacta un Informe, batejat pels mitjans com a Informe Roca (pel cognom del President d’aquella comissió, en Miquel Roca i Junyent). Allà, per unanimitat, es proposà la creació del Moianès; però la creació de la comarca del Lluçanès, tot i el suport dels geògrafs, no tingué unanimitat (per motius més politico-instrumentals que de fons i de realitat territorial) i només es proposà com a sub-comarca. De la mateixa manera que el Moianès hagué de trigar 15 anys pel reconeixement administratiu (essent proposada comarca) ara el Lluçanès ja hauria compensat (fins ara amb 8 anys més d’espera que seran 12 el 2027) la seva «subcategorització» injusta, i precisament amb l’aval del camí del Moianès comarca administrativa, definitivament també cal que n’esdevinguí a efectes d’administració comarcal.

La realitat social, econòmica i cultural va una velocitat superior i amb una dinàmica intensa i viscuda; l’ administració i la política és lenta i carregada d’obstacles per interessos no pas col·lectius sinó de pèrdues i guanys de molles de poder, quan la qüestió és el pa sencer del bon govern. Seguint, i acabant, a la manera de l’Ovidi Montllor: «Tot era de tothom. Perquè vull! Perquè tot és de tots! I acabo la cançó. Perquè vull! Tot comença en un mateix!»

 

Quarter d'Hivern,1709

 QUARTER 1709

600 ANYS DE LA MORT DEL PARE VICENT

Aquest any de 2019 en farà 600 de la mort de Vicent Ferrer, a la ciutat de Gwened (Vannes), a la Bretanya. Un dels estudiosos de la seva vida ens descriu els darrers moments:

“... miercoles antes del Domingo de Ramos, entre las tres y las quatro hores de la tarde, a cinco de Abril, en el año del Señor de Mil y quatrozientos y diez y ocho, y a los sete(n)ta y ocho de su vida.[1]

...No quiso nuestro Señor dexar d(e)  atestiguar la sanctidad de su siervo en aquella hora, porq(ue) una ventana del aposento se abrió, y entraron poe ella muchas aves blancas, y se sintió grande fragància de olores: y entendiose que eran los Angeles sanctus, que venian a acompanyar aquel alma al cielo”.[2]

Qui era aquest frare, gran predicador, taumaturg, mediador en els conflictes entre faccions rivals, amic dels poderosos, persona tan influent a l’Europa del segle XIV que va contribuir a nomenar reis i papes?

Per què una persona, la imatge de la qual era la d’un home irat i eixut, que anunciava la fi del món com si fos la figura de l’Àngel de l’apocalipsi ha passat a la història com una figura venerada pel poble?

Com podem destriar la història i la llegenda en la vida d’una persona a qui la cúria de Roma, en el procés de canonització, li va reconèixer 873 miracles?

Per què  a l’antic Regne de València i a la seva capital és admirat i reverenciat, si ell la darrera vegada que va ser a la capital va assegurar que no tindrien el seu cos i, segons la llegenda es va espolsar les espardenyes perquè de València no volia ni la pols?

Hi ha una distància molt gran entre el personatge real i la figura que ha construït l’imatginari popular, on apareixen un munt de relats, prodigis i miracles, un taumaturg important, un gran predicador molt humà, un valencià arquetípic.

Després d’haver viatjat, durant el darrer any de sa vida, als 69 anys, la Bretanya i una part de Normandia, Vicent Ferrer, esgotat, el 5 d’abril, a Vannes, deixà als bretons una mena de testament: ”Senyors bretons, jo seré vostre advocat davant del tribunal de Déu i no cessaré mai d’implorar la seva misericòrdia per vosaltres...”

---

[1] L’autor explica que aquest 1418 per als francesos en realitat és 1419. Quan va morir tenia 69 anys.

[2] Antist, Vicent: La vida y historia del apostolico predicador sant Vincente Ferrer, valenciano, de la orden de sancto Domingo. València 1575.

2. CRONOLOGIA

1350 Naixement de Vicent Ferrer

1356 Guerra entre els dos Peres

1367 Vicent Ferrer entra en l’orde dominicà

1370 Estudis de filosofia a Barcelona

1372 Vicent Ferrer a l’Estudi General de Lleida

1375 Estudis a Barcelona

1376 Bandositats a València

1378 Estudis a Tolosa de Llenguadoc

1379 Mor Gregori XI

1380 Ordenació sacerdotal.  Prior a València.

1385 Professor de teologia a la Seu de València

1390 Amb el cardenal Pero de Luna

1394 Elecció de Pero de Luna com a papa. Benet XIII

1395 Vicent Ferrer s’instal·la a la cort pontifícia d’Avinyó

1398 Visió d’Avinyó

1399 Abandona Avinyó i es dedica a la predicació

1400-1404 Predicacions per Europa (Provença, Delfinat, Piemont, Llombardia, Lió...)

1405-1408 Predicacions a Gènova, Flandes, nord d’Itàlia...

1408 Concili de Perpinyà

1410 Predicació a tortosa, Maestrat, València...

1412 Predicacions a Castella

1412 Compromís de Casp

1413 Predicacions a València i a Mallorca

1414 Debat de Tortosa

1415 Predica per Aragó. Reunió a Perpinyà amb el rei Ferran, l’emperador Segimon i Benet XIII

1416 Final del Cisma d’Occident

1416 Predicació per Occitània, Borgonya, Vall del Loira i Bretanya

1419 Mor a Gwened (Vannes)

1455 Canonització a Roma, feta pel papa valencià Calixt III

3. SOCIETAT

Europa occidental,  a l’època de Vicent Ferrer, va viure va viure uns temps de crisi en què s’esfondrà el feudalisme i l’ordre medieval desapareixia a poc a poc per donar pas a uns nous temps. El segle XIV va ser una època de crisi continuada, provocada per les guerres, les  males collites i les malalties. A més, va començar una onada de fred glacial que va augmentar la fam i la misèria.

Al Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim trobem referència dels anys de fam:

De la fam En l’any de 1347 fonc l’any de la gran fam, que pujà lo cafís del forment 12 e 13 lliures en terra del rei d’Aragó.

En l’any de 1374 fonc l’any de la segona fam, la qual fonc general quasi per tot lo món.

En l’any de 1435 fonc l’any de la tercera fam, la qual fonc molt gran, que en Secília, qui és tan basta de tots viures, les gents vengueren a perir, que algunes gents foren trobades en la dita illa que foren mortes de fam. E en aquell any fonc lo rei d’Aragó, don Alfonso, en tota sa cort, en dita illa de Secília.

En l’any 1475 fonc gran fam general per tot lo món, que les gents perien de fam, que no s’hi trobava blats[1]

L’any 1316 s’establiren els papes a Avinyó, una estada que arribaria fina al 1376 i que comportà quaranta anys de cisma. El cisma començà el 1378 i acabà el 1417.

L’any 1347 va arribar a Sicília la pesta negra o pesta bubònica, que es va escampar pels ports mediterranis. Aviat va arribar a gran part d’Europa, especialment a les zones més poblades. Es calcula que en molt poc de temps va morir entre un quart i un terç de la població europea. En poc més de quatre anys van morir uns vint milions de persones. 

“De les mortalitats que són estades. En l’any de 1348 fonc la gran mortaldat, e fonc tan gran que en València hi hac jornada que hi moriren mil persones. Aquesta mortaldat fonc general per tot lo món, e en lo mes de juny e de juliol fonc tan gran lo morir de les gents per tot lo món que a penes los podien soterrar.

En l’any 1362 fonc la segona mortaldat.

En l’any de 1375 fon la terça mortaldat, que dient “dels infants”.

En l’any de 1384 fon la quarta mortalitat.

En l’any de 1395 fonc la quinta mortaldat, la qual se deia “les morts de Xelva”

En l’any de 1401 fonc la sisena mortaldat.

En l’any de 1428 fonc la setena mortaldat.

En l’any de 1439 fonc la huitena mortaldat, de què moriren set mília cinc-centes persones dins la ciutat de València, en cinc meses.

En l’any de 1450 fonc la novena mortaldat, en la qual moriren, dins la ciutat de València, ab la contribució, onze mília persones; e començà mitjan maig e fení per tot lo mes de octubre.”[2]

És un temps de guerres entre França i Anglaterra, a la península Ibèrica i a Itàlia, d’expansió dels turcs a l’Europa Oriental i de teòrics complots dels jueus que van ser objecte de persecucions i matances.

“Del robo de la juïria de València. En l’any de la Nativitat de nostre senyor Déu de 1391, en diumenge, a 9 dies del mes de juliol, fonc destruïda e correguda la juïria de la ciutat de València per los cristians de la dita ciutat, e foren morts pus de tres-cents jueus en lo dit robo. Tots los altres foren batejats tornats a la santa fe cristiana. Dins quatre dies se batejaren, entre jueus e juïes, infants e infantes, en la dita ciiutat de València, en nombre, pus de cinc mília qui eren jueus; e tots prengueren el baptisme e vengueren a la santa fe cristiana. E mostrà’s ésser cosa divina car tot lo regne o major part de aquell, a una hora, foren corregudes les jueries del regne de València”[3]

França i Anglaterra s’enfrontaven en la Guerra dels Cent Anys, una sèrie de conflictes entre els dos països que va durar entre el 1337 i el 1453 (gairebé 116 anys).

A la península Ibèrica s’esdevé la guerra entre els reis de Castella Pedro I i el d’Aragó Pere el Cerimoniós. La pesta havia fet estralls als territoris de la Corona. A més les naus genoveses dificultaven el comerç català  a la Mediterrània i Sardenya es revoltava també contra el poder català.

El rei castellà reclamava diverses possessions de la Corona i va aprofitar el moment per atacar, aprofitant la superioritat numèrica del seu exèrcit, i reclamar-les per la força. Les tropes castellanes al mes de setembre de 1356, van creuar la frontera del Regne de València. La Guerra dels dos Peres va durar fins al 1375.

Els anys de la vida de Sant Vicent foren els més turbulents de la història de la València medieval. Vicent Ferrer no va aconseguir pacificar la vida política i civil de la seva ciutat nadiua. Entre 1371 i 1403 els ciutadans estaven dividits entre diverses opcions que donaven suport als bàndols dels nobles i cavallers.

Melcior Miralles diu en el Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim:[4]

Dels bàndols dels Centelles e Solers. En l’any de la Nativitat de 1398 començaren los grans bandos en la ciutat de València dels Centelles contra els Solers.

---

[1] Melcior Miralles, Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim. Edicions Alfons el Magnànim. València, 1988.

[2] Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim.

[3] Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim.

[4] Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim.

4. ELS PRIMERS ANYS

L’any 1350, la ciutat de València es recuperava de la pesta del 1348 i de les guerres de la Unió, que van enfrontar els estaments urbans contra la política de Pere el Cerimoniós. Vicent Ferrer ve al món en uns anys de profundes convulsions; l’any 1362 es produí un rebrot de la pesta bubònica “mortaldat d’infants”, sequeres del 1356 al 1359, guerres amb castellà 1363-1364 especialment.

 Els pares de Vicent Ferrer, Pare Guillem Ferrer (notari) i Constança Miquel eren originaris del nord del Principat de Catalunya i pertanyien a la burgesia urbana de la ciutat. Una família de juristes. Guillem i Constança moriren cap a l’any 1394, mentre el seu fill Vicent predicava per Aragó.

Miquel Pereç[1] , l’any 1510 va publicar la seva Vida de Sant Vicent Ferrer;

Comença la vida del gloriós sent Vicent Ferrer.

Lo clar sol de justícia déu Jesús Salvador nostre p(er) illuminar la escura nit de infidelitat que lo mó(n) enfosquia: volgué fer nàxer en la noble y famosa ciutat de València al gloriós sent Vicent Ferrer p(er) que ab la resplendor de la sua luminosa doctrina bandejàs tan escures tenebres...

... Prenyada la v(ir)tuosa mare porta(n)t se(n)s molta fatiga ta(n) rich tresor ta(n)cat dins la caxa d(e)l seu cast ve(n)tre; sentia ta(n) inco(m)parable alegria q(ue) estimava molt més aq(ue)ll esdevenidor fill q(ue) parir sperava que de aq(ue)st món totes les altres riq(ue)es, hoí moltes vegades q(ue) en la scura nit dins les claustres del seu ventre a semblança de gos ladrava. Fon interpretat aq(ue)st meravellós ladrar p(er) alguns hòmens de sciència a q(ue) lo fill q(ue) dins la tanca del seu ve(n)tre portava seria excellent y gran pricador del sagrat eva(n)geli. Volgué la divina disposió dispondre q(ue) venint la lu(m) de aq(ue)st enfosq(ui)t món en lo sant batisme lo nom de Vicent li posessin q(ue) vol dir vencedor.[2]

Diu Vidal i Micó:

 Naciò San Vicente en Valencia, corriendo el año de la Creacion del mundo cinco mil trescientos veinte y seis, de la fundacion de Valencia dos mil seiscientos y ochenta y nueve; de la Encarnación, y Nacimiento del Verbo, segun el computo de la Iglesia Romana, mil trescientos y cinquenta; de la Conquista de Valencia por el Rey Don Jayme ciento y doce, corriendo la Era del Cesar mil trescientos ochenta y ocho, y de la Exira Arabe setecientos trinta y seis.[3]

Tomba de la mare de sant Vicent

“Fue su dichoso Padre Guillem Ferrer de un linage calificado, il·lustre y antiguo, de quien se precian con mucha razon ser Parientes todos los Caballeros Valencianos de este apellido. Su Madre fue Constanza Miguel, hija de Guillem Miguel, y de Catalina Revert, hija de Pedro Revert, ambos de exemplar virtud. Era Guillem Ferrer de su facultad, y exercicio Notario como lo justificant las Escrituras, que escrites todas de su mano, y signades con su signo se conservan en el Archivo del Convento de Predicadores de Valencia, y otras, que guarda el Colegio de los Escribanos de la misma Ciudad; aunque es verdad, que siendo pingue su patrimonio, vivia con igual decència en el grado Ciudadano, que gozaba.

Concedió la Divina clemencia à estos dos virtuosos Consortes Guillem, y Constanza, Inés, Francisca, y dos anonimas, esto es, que no se ha podido hallar el nombre de ellas; però se sabe que perseveraron doncellas, y beates de nuestro Padre San Francisco en su Beaterio de Valencia con grande exemplo de virtud. Los hijos fueron Pedro, que se discurre fue el primogenito, el segundo fue nuestro santo, y el tercero fue Bonifacio.”                                        

Segons aquest autor alguns mesos abans de nàixer el seu pare tingué un somni on un dominic li va dir que el fill seria  religiós i que seria seguit i venerat per la gent.

El xiquet va ser batejat a l’església de sant Esteve pel capellà Perot Pertufa qui, segons la tradició, li posà el nom de Vicent. Els padrins foren Ramon de Oblites, jurat en cap, Guillem d’Espígol, ciutadà i Domènec Aragonès, ciutadà. La padrina va ser Ramoneta d’Encarrós i de Vilagarut, senyora de Rebollet i de Corbera.

Segons Miquel Pereç:

Essent fadrí de poca edat les santes iglésies devotame(n)t visitava, hoya ab devota ate(n)ció los sermo(n)s y ab graciós gest y stinença co(m) si fos sermonador als altres fadrins tot lo s(er)mó recitava. Co(m)plint dihuyt anys de la sua edat santa, mirant los enganosos laços q(ue)l mó(n) nos para fugint los innumerables p(er)ills q(ue) la humana suersació procura entra en la sagrada religió d(e)ls frares pricadors liga(n)t estretament la sua liberta voluntat ab les cordes dels tres vots , castedat, pobretat y obediència, p(er) d(es)lliurarse d(e)l penós carçre de misèria on son detinguts los q(ue)en aquesta miserable vida viuen;

Vicent Ferrer va ingressar en el convent de sant Domènec de València l’any 1367. Els dominicans (domini canes, els gossos del Senyor) patien els efectes de la pesta negra, més de tres quartes parts dels dominicans de la província d’Aragó havien mort l’any 1348. Després de pronunciar els vots de la professió religiosa va ser enviat a estudiar filosofia a Barcelona. Des de Barcelona passà a Lleida i a Tolosa de Llenguadoc. Cap al 1388 obtingué el títol de Mestre en Teologia.

L’any 1370 tornava a ser al convent de Sant Domènec de València.

---

[1] Miquel Pereç, escriptor valencià. Va viure a cavall entre els segles XV i XVI. Obra:

1474 Participació amb un poema en les Trobes en laors de la Verge Maria.

1482 Traducció de la Imitació de Jesucrist o Kempis.

1494 Traducció de la Vida de la sacratíssima Verge Maria.

1499 Traducció de la Vida de Sancta Catherina de Sena.

1510 Vida de Sant Vicent Ferrer.

1514 Participació en la segona edició del Cancionera General.

[2] PEREÇ,Miquel: Vida de Sant Vicent Ferrer. València 1510. Escriu Miquel Pereç [2]a la senyora na Cirera d’Alpont, muller del magnífich miçer Pere d’Alpont, regent la cancelleria y del consell del Rey nostre senyor.

Molt magnífica y virtuosa senyora ab tan devot desig designava veure vostra merçe traduhida de latí en romanç la vida del benaventurat sent Vicent Ferrer, que pochs dies ans q(ue) partís per a la real cort me pregà que yo volgués pendre treball de traduir de latí en valenciana llengua de aquest gloriós sant la història.

[3] Vidal y Micó, Fco. “Historia de la portentosa vida y milagros del valenciano apòstol de Europa S. Vicente Ferrer”. Valencia 1735.

5 BONIFACI FERRER, (1350?-1417)

Bonifaci Ferrer, germà de Vicent Ferrer, estudià a Lleida i a Perusa. Doctorat en dret civil i eclesiàstic i en teologia, va ser professor de dret a la ciutat de València (1376), assessor de justícia criminal i representà la ciutat a les corts de Montsó (1389). Va participar activament en el govern de València.

Es casà l’any1382 amb Jaumeta Despont, amb qui sembla que arribà a tenir onze fills.Mare i filles moriren com a conseqüència de la pesta del 1394, cosa que el va moure a entrar, l’any 1396, a la cartoixa de Portaceli a la població de Serra Camp del Túria), on fou mestre de novicis, procurador i prior (1400). En aquesta època col·laborà  amb Benet XIII a través del seu germà Vicent, i actuà com a legat i ambaixador pontifici davant el rei de França i altres magnats. El 1402 fou nomenat definidor de l’orde cartoixà i visitador de la província de Catalunya. Aquell mateix any esdevingué prior general de l’orde (1402-08). Fou legat de Benet XIII al concili de Pisa (1408); la seva gestió fou un fracàs, fins al punt que perillà la seva vida. Renuncià allí a la direcció de l’orde, escindit aleshores en dues obediències (a la de Roma pertanyien Alemanya i Itàlia, dirigits per Esteve Maconi, i a la d’Avinyó, França, Castella i Catalunya-Aragó, dirigits per Bonifaci). Fou elegit prior general únic Joan de Griffenberg, que se sotmeté a Alexandre V. Benet XIII obligà aleshores Bonifaci a acceptar de nou la direcció de l’orde, i aquest escollí la cartoixa de Valldecrist (Altura) com a residència, on celebrà capítols generals de l’orde fins el 1416. 

Fou compromissari per València al Compromís de Casp (1412). El 1416 se separà, amb el seu germà Vicent, de l’obediència de Benet XIII i es retirà a Valldecrist, on morí l’any següent. Les seves restes foren soterrades al claustre de la cartoixa de Vall de Crist.L’any 1884 es traslladaren a l’església parroquial d’Altura. En 1917, el bisbe Amigó va fer traslladar les restes al Santuari de la Cova Santa (Altura), però l’any 1936 foren desenterrades i cremades.

A Portaceli, amb la col·laboració d’altres experts, traduí o dirigí la traducció a la nostra llengua de la Bíblia, a partir de la versió llatina de la Vulgata (és possible que el text de la traducció sigui de Berenguer Vives). L’obra fou impresa a València l’any 1478 per Lambert Palmart. L’any 1498 la Inquisició valenciana va denunciar com a perillosa per a la fe i l’ortodoxia la circulació de Bíblies traduïdes en llengua vulgar perquè l’única versió autoritzada de la Bíblia era la Vulgata, una traducció llatina declarada oficial pel papa Gregori el Gran al segle VI.

Els exemplars de la Bíblia es van perdre o van ser destruïts. La Hispanic Society de Nova York guarda dos fulls que fins ara es creia que eren els únics que s’havien salvat de la primera Bíblia. Però la Bíblia Valenciana sí que està completa, malgrat que està dispersa. L’únic exemplar manuscrit íntegre es conserva a la Biblioteca Nacional de París.

L’epíleg de l’obra  ens diu:

Gràcies infinites sien fetes al omnipotent Déu e Senyor nostre Jesucrist e a la humil e sacratíssima verge Maria mare sua. Acaba la bíblia molt vera e catòlica, treta de una bíblia del noble mossèn Berenguer Vives de Boïl cavaller, la qual fon trelladada de aquella pròpia que fon arromançada en lo monestir de Portaceli de llengua latina en la nostra valenciana per lo molt reverend mícer Bonifaci Ferrer, doctor en cascun dret, e en facultat de sacra teologia e don de tota la Cartoxa, germà del benaventurat sanct Vicent Ferrer del orde de pricadors, en la qual translació foren e altres singulars hòmens de sciència. E ara darrerament aquesta és stada diligentment corregida, vista e reconeguda per lo reverend mestre Jaume Borrell, mestre en sacra teologia del orde de pricadors, e inquisidor en regne de València. És stada empremtada en la ciutat de València a despeses del magnífich en Philip Vizlant, mercader de la vila de Isne de alta Alamanya. Per mestre Alfonso Fernandez de Córdova del Regne de Castella e per mestre Lambert Palomar alemany mestre en arts. Començada en lo mes de febrer de l’any mil quatre-cents setanta-set, e acabada en lo mes de març de l’any Mil CCCCLXXVIII.

Retaule de Bonifaci Ferrer. Museu de Belles Arts. València

Bonifaci Ferrer

Cartoixa de Vall de Crist

Comentaris de Portaceli  al "Viaje literario á las iglesias de España"

EL FRARE PREDICADOR

La figura de Vicent ha estat reconeguda, des dels primers moments, com la d’un home savi, culte i amb bones relacions amb el papat i els reis, però que al mateix temps una de les virtuts que el distingia la humilitat.

 Vivia en la pobresa, recorregué tot l’occident cristià muntat en un burret i els seus sermons eren escoltats per milers de persones que vessaven llàgrimes en sentir la seva veu.

A La vida de sant Vicent,  Miquel Pereç  explica  que:

No vole(n)t acceptar alguna dignitat, bisbat ni prelatura p(er) q(uè) vivint en (con)tinua pobretat pogués anar p(er) lo mó(n) se(m)bra(n)t ab la sua p(redi)cació la lavor d(e) la sa(n)ta ley  ... y discorre(n)t p(er) diverses p(ro)vi(n)cies anava toste(m)ps a peu porta(n)t pobra y apostòlica vida. Mereix que atènyer aqu(e)lla excelsa grà(cia) p(er) l’esp(e)rit sa(n)t als gl(or)iosos apostoli(s) donada q(ue) s(er)monant  en la sua natural l(en)gua, totes les nacions p(er)fetame(n)t l’e(n)tenie(n) y a cascú d(e)ls hoints paria q(u)e e(ra) la sua p(rò)pia le(n)gua s(er)monada y egualme(n)t lo q(ui) stava lu(n)y co(m) lo q(ui) prop stava lo e(n)tenia. Ab ta(n) steses ales la fama d’aq(ue)st famós sa(n)t volava ab ta(n) clareja(n)t lu(m) e(n) la ho(m)bra d’aq(ue)st mó(n) la lu(m) d€ la sua doctrina respla(n)dia q(ue) inumerables juhe(us) e moros a hoir la sua sa(n)ta p(redi)cació ab alegre volu(n)tat venie(n).

Contemporani d’homes com Bernat Metge, Antoni Canals, Felip de Malla i Isabel de Villena, va utilitzar en la predicació la llengua comuna, no la literària, perquè el seu propòsit era convertir els oients i per tant, havien d’entendre’l.

“los deya q(ue) portessin contínuame(n) escrites en lo libre d(e) la memòria aq(ue)stes sa(n)tes paraules (Timete deum: et date illi honore(m))[1]

La tradició popular conserva la fama que feia miracles i prodigis de tota mena. Aquest home era cridat per ciutats  i pobles  quan tenien  problemes socials per resoldre. Va intervenir decisivament en dos conflictes importants: el Cisma d’Occident i el Compromís de Casp.

Pero de Luna, el cardenal aragonès, l’havia incorporat a la seva missió de propaganda a favor de Climent VII, papa d’Avinyó. Fra Vicent va escriure De moderno Ecclesiae schismate, on demostra que el papa és Climent VII (papa d’Avinyó) i no el papa de Roma. Aquest suport a Avinyó li portà alguns problemes.

Fra Vicent tenia l’afecte de la casa del primogènit, el futur Joan I. Va exercir de confessor de Violant de Bar i aquesta i el seu marit Joan van escriure a la cort d’Avinyó per fer Vicent Ferrer bisbe d’Osca (el rei Pere el Cerimoniós havia adoptat davant del cisma una actitud neutral) però ell hi renuncià.

Durant aquests anys acompanyà  Pero de Luna. Quan el 28 de setembre del 1394 el cardenal Pero de Luna va ser elegit papa amb el nom de  Benet XIII, fra Vicent s’incorporà a la cort, a la ciutat d’Avinyó, on visqué al palau papal fins al 1398, quan es traslladà al convent dels dominicans.

El dia 3 d’octubre de 1398 greument malalt, tingué una visió on se li aparegueren sant Domènec i sant Francesc, agenollats davant Jesús, el qual li tocà la galta i quedà curat, al mateix temps li demanava la missió d’anar a predicar pel món l’exemple d’aquells sants, abans de la imminent vinguda de l’Anticrist. Per això el 22 de novembre del 1399 abandonà la cort pontifícia i es lliurà a la tasca de missioner, com a legat a latere Christi.

Com essent una vegada malalt lo gloriós sant li aparegué Jesu Christ tocant-lo en la galta.

Amava tant lo gran rey de parahís a d’aquest seu virtuós cavaller y cortesà que mirant-lo de greu malaltia detingut devallà de la celestial cadira acompanyat d(e) angèlica milícia per visitar-lo, e aparexent-li visiblement ab la dreta mà lo tocà en la galta; fon ta(n) gran la virtut del tocament de aquell etern y verdader metge que de continent cobrà la sanitat perduda.

De gran dignitat y perrogativa de aq(ue)st digne sant: que merexqués per les sues virtuoses obres q(ue) aq(ue)lla estreta cetla on habitava fos hun gloriós parahís on ab gran claredat y trihunfo acompanyat de cavallers angèlichs devallàs lo gran rey de glòria...[2]

Des de 1399 fins al 1412 recorregué, predicant, el Delfinat, la Savoia, Lombardia, Montferrat, el Piemont, Suïssa, el voltants de Lió, i de Gènova, Flandes, Galícia, Sevilla, Toledo, el País Basc, el Rosselló, Catalunya, València, Múrcia i Castella altra vegada.

Vicent Ferrer arrossegava les masses , els seus seguidors es flagel·laven i feien penitència. La “companyia” la  formaven un conjunt de penitents de tota classe i condició. Eren persones humils, de baixa condició, però també n’hi havia de cultes. En alguna ocasió superaren el nombre de deu mil seguidors. Alguna de les persones que el seguien, com un metge dels reis d’Aragó l’acompanyà durant quinze anys. Entre cent-cinquanta i tres-centes persones acompanyaren sempre fra Vicent. Quan arribaven a una població, el membres de la companyia eren allotjats per la gent del poble. A la nit feien processons en les quals s’assotaven i cridaven “Misericòrdia”.

“Entre los altres devosts dexebles q(ue) aq(ue)st gloriós doctor y mestre seguien p(er) totes les terres y lochs on anava, fon hun devot home nomenat Ferrando de Aragó q(ue) après fon capellà maior de la capella del rey y per les sues virtuts y doctrina fo(n) aprés elet e consagrat en bisbe. Aquest virtuós Ferra(n)do recitava que aquest insigne sant li dix moltes coses esdevenidores que trobà ésser verdaderes y recitava q(ue) prenent algunes vegades la mà per ajudar-li a cavalcar en una somera, tan suavíssima olor y fragància en la sua mà restava, q(ue) tres o quatre dies la suavitat y dolçor de aq(ue)lla dolça olor sentia.”[3]

 El dietari del capellà d’Alfons el Magnànim ens pot servir de mitjà per veure el que suposava la seva visita a una població:

De mestre Vicent Ferrer; com entrà en València. En lo dit any de 1410, a 23 de juny, vespra de sent Joan, entrà en València lo reverend mestre Vicent Ferrer, frare del monestir de Sent Domingo, lo qual dia legat a latere Christi; e lo dia de sent Joan sermonà en lo mercat de València, a les espatles de la església de Sent Joan. E tots jorns lo dit mestre dia missa cantada, ab moltes llàgremes; e aprés missa, sermonava, e los seus sermons eren de tanta gràcia que totes generacions de gents l’entenien. E contínuament lo seguien més de tres-centes persones entre hòmens e dones, on havia molts preveres e hòmens agraduats e de ciència. E lo dit mestre Vicent era natural de la ciutat de València. E aturà a València fins a 26 d’agost del dit any.

---

[1] Miquel Pereç: La vida de sant Vicent Ferrer

[2] Miquel Pereç: La vida de sant Vicent Ferrer

[3]  Miquel Pereç: La vida de sant Vicent Ferrer

L’ÀNGEL CUSTODI DE BARCELONA

Una vegada que sant Vicent venia de predicar, seguit, com sempre, de gran multitud, en arribar al Portal de l’Àngel, que aleshores se’n deia dels Orbs, va veure volar per damunt de la porta un àngel que anava amb l’espasa a la mà. El sant li va preguntar què feia allí, i l’àngel li contestà que guardava la ciutat de Barcelona per ordre de l’Altíssim. Des d’aleshores, aquell portal fou anomenat “de l’Àngel”, i la ciutat hi féu construir una capelleta amb una imatge de l’àngel custodi.

                        Del Portal dels Orbs passava

                        un dia Vicent Ferrer

sentí sobre ell cegava

un sol viu; què podrà ser?

Lo que fou, ja ho vegé promte

¡d’estàtic si’n va quedar!

Ple de glòria i de misteri

vegé l’espasa empunyant

a l’Àngel de l’alt imperi

que  estava el portal vetllant:

                        -Àngel de Déu què fas digues?

                        Arrobat va preguntar:

-Per vetllar a Barcelona

L’Omnipotent m’ha enviat

vol que servi sa corona

neta i pura de pecat

perxó sempre a tothora

estic sempre espasa en mà.[1]

LA LLEGENDA DE L’ÀNGEL CUSTODI DEL PORTAL DE L’ÀNGEL DE BARCELONA (I HORTAFRANCS)[2]

Segur que alguna vegada haureu passat pel Portal de l’Àngel, no? Aquella emblemàtica avinguda plena de botigues de les primeres marques que és avui dia una de les principals rutes comercials de la ciutat però que té història i llegenda . Us heu preguntat mai per què aquesta avinguda es diu Portal de l’Àngel?

No sempre s’ha anomenat així, i segons la veu popular fou després d’un miracle succeït en aquell indret que es va decidir rebatejar-la. Al segle XIII, en època de Jaume I la ciutat de Barcelona ja feia un temps que s’expandia més enllà de les antigues muralles romanes.

En aquell temps ja hi havia més gent vivint a l’exterior que no pas a l’interior de la fortificació, i es va decidir erigir un nou recinte de muralles, l’estructura del qual encara es pot endevinar en els carrers actuals de la ciutat. En fortificar-se els nous portals l’indret que ara ens ocupa, aleshores anomenat Portal dels Orbs (dels cecs) era una de les entrades principals a Barcelona i durant un temps la darrera porta que es tancava a les nits. Diu la llegenda que quan el valencià Sant Vicent Ferrer va venir a la nostra ciutat, segons unes versions l’any1398 i segons uns altres el 1419, acompanyat per una gran multitud que el seguia, se li aparegué un àngel sobre el portal que en una mà aguantava una corona comtal i amb l’altra aixecava una espasa. En aquestes que Sant Vicent Ferrer li preguntà:

-Àngel de Déu què fas aquí?

I l’Àngel va contestar:

-Guardo la ciutat per ordre de l’Altíssim.

Qui ho va explicar molt bé va ser el poeta Jacint Verdaguer, en els seus versos “Sant Vicèns Ferrer”, tot i que a diferència de totes les versions conegudes ell substitueix la corona comtal per un escut amb les quatre barres:

Meravellat s’atura,

sobre’l Portal dels Orbs veyens un Angel

qu’ab ses ales abriga Barcelona.

Axeca ab sa mà Esquerra

l’escut enorme de les Quatre Barres,

mentres sa dreta empunya

una lluhenta espasa flameja.

Així en l’Apocalipsis

sobre’l portal de Salèm divina

Joan Evangelista vegé un Àngel.

Vicèns Ferrer, l’Angel de la nostra terra,

a aqueix Angel del cel axis li parla:

-Quíe ets tu y què hi fas aquí? – Y ell li contesta:

-L’Angel Custodi so de Barcelona

y la guardo per ordre de l’Altíssim.-

A aqueix nom adorable, s’agenolla

Vicèns y ab ell aquella enorme tribu

Que com serpent inmensa

Al voltant séu en cercles s’es rotllada.

Cau Barcelona de Genolls en terra

Y al Creador omnipotent adora

Que li ha donat tant sobirà Custodi.

Una història d’aquesta importància no podia passar desapercebuda al nomenclàtor de Barcelona, no totes les ciutats poden dir que tenen un Àngel Custodi que els vigila l’entrada, i això va impulsar que el fins aleshores conegut com a Portal dels Orbs (dels cecs) passés a anomenar-se Portal de l’Àngel. Aquesta entrada, precedida per un pontet que ajudava a superar el fossar, va inaugurar una capelleta l’any 1466 on hi havia una imatge de l’Àngel Custodi.

Van passar els anys, i el portal tingué nombroses modificacions arquitectòniques, però sempre estigué acompanyat per la imatge d’un àngel amb una corona sobre una mà i empunyant una espasa amb l’altra, fins que l’any 1854 s’enderrocaren les muralles de la ciutat.

Per salvaguardar la imatge va dur-se a la propera església de Santa Anna, on cada primer d’octubre estava establerta la tradició de menjar magranes i castanyes el dia que sota l’escalf de l’Àngel Custodi es donava la benvinguda a l’hivern.

Les embarassades solien acostar-s’hi sempre a menjar magranes aquell dia, ja que deien que aquesta pràctica beneïa als fills amb saviesa.

Tres anys més tard, el 1857, amb l’annexió d’Hostafrancs a Barcelona es traslladà a aquest barri l’estàtua i se l’acollí en una petita església inicialment dependent de Santa Maria de Sants que es va ampliar i encara avui és coneguda com a església del Sant Àngel Custodi.

En traslladar la figura també es va traslladar la devoció a l’Àngel i l’any 1879 s’establí aquesta festa com a festa major d’Hostafrancs, que encara se celebra als nostres dies.

Ara, si anem a l’església de l’Àngel Custodi d’Hostafrancs ens trobarem a l’altar una imatge de l’Àngel Custodi. Aquesta però, és una reproducció, ja que l’original fou destruïda durant la Guerra Civil.

Amb tot, el Portal de l’Àngel s’havia quedat senes cap representació de l’Àngel custodi.

Però Ángel Ferrant Vázquez, un escultor madrileny que havia viscut a Barcelona abans de la Guerra Civil, esperonat per Eugeni d’Ors va fer un obsequi a la ciutat que l’havia acollit tan bé. Per això, va mirar de recuperar alguna antiga tradició de la ciutat que s’estigués perdent.

L’any 1955 va instal·lar la imatge d’un àngel amb una espasa alçada en un braç i una corona a l’altre que és la que tots els barcelonins hem vist al Portal de l’Àngel.

Què? Que no l’heu vist mai?, doncs és grandeta l’estàtua, i de nit fins i tot està il·luminada amb uns focus... És més, a l’hivern, quan els arbres perden les fulles, fins i tot es pot veure de ben lluny...

Potser és que no estem acostumats a mirar cap amunt, potser és que ens deixem encegar per les ofertes i les rebaixes i les liquidacions de final de temporada i hem oblidat que Barcelona és una ciutat amb històries i llegendes i no només una “marca” o “la millor botiga del món”.

Si voleu trobar aquesta imatge seguiu la façana lateral de l’edifici del Banc d’Espanya que dóna al portal de l’Àngel i la trobareu.

---

[1] Joan Amades, Llegendari català de sant Vicenç Ferrer. Revista valenciana de filologia, abril-desembre de 1954.

[2]   Dani Cortijo,  Altres Barcelones , 20 d’agost de 2012

POEMA DE VICENT ANDRÉS I ESTELLÉS

Vicent Andrés i Estellés (1924-1993). Periodista, escriptor. Un dels més importants poetes valencians del segle XX, considerat el principal renovador de la poesia catalana contemporània, per a molts el millor poeta valencià de de l’època d’Ausiàs March i Joan Roís de Corella.

El poema “A Sant Vicent Ferrer” és un text motivat per la participació el 1955 al volum col·lectiu Corona poètica que els poetes valencians ofrenen al Pare Vicent Ferrer amb motiu del V Centenari de sa Canonització i per a record. Josep Maria Bayarri en fou l’impulsor. Entre els participant destaquen Martí Domínguez, Almela i Vives, Carles Salvador, Vicent Casp i Vicent Andrés Estellés amb l’Epístola amb segell d’urgència”, predecessora del poema “A Sant Vicent Ferrer”

A SANT VICENT FERRER

                                            EPISTOLA AMB SEGELL D’URGÈNCIA

A BOQUETA NIT

Escric sota una lluna amarga com la fel.

(Ja sé que açò que em passa no és res de l’altre món...)

Tinc l’ànima coenta com la planta d’un peu.

Em pesen les sabates com si fossen de plom.

No tinc ganes d’escriure, si vols que parle clar.

Només tinc ganes, ara, de rascar-me els genolls.

M’he assegut un moment mentre es calfa el sopar,

s’ou, baix la melodia tendra del Limeligth.

Un infant plora i plora en el pis del costat.

La meua dona jau, fa deu dies al llit.

No tinc ganes ja de parlar, de dir res.

Per la finestra, oberta, ve l’escàndol dels grills.

Tinc que posar-me a escriure’t, car no hi ha altre remei.

T’escriuen els poetes, i jo sóc poeta.

He d’escriure un poema a Sant Vicent Ferrer.

Açò és tot: ací em tens. Sent que l’ànima em crema,

ací un taló ben coent, ben amarg.

L’aire fi de la mar em colpeja l’esquena.

¿He de dir que tu ets un gran valencià

i he de dir tot això i allò de “nostra parla”

i he de cantar la teua lucidesa allà a Casp,

I el teu verb, i la teua voluntat unitària

als mapes i l’Església, i el goig dels teus miracles,

i el teu nom com la pedra que cau, de sobte, en l’aigua?

M’afluixaré els cordons -permet- de les sabates,

o em quedaré, dempeus, descalç sobre els taulells,

diré una lletania de quatre coses clares.

M’esmolaré la llengua, si vols, en un rastell.

Em llavaré les mans amb aigua i amb sabó.

Em tallaré les ungles ben acuradament.

Mira: he de lluitar. Déu em vol vencedor.

No em dones, doncs, la pau, car me la vull guanyar.

El cor em creix i em creix, com el pa a l’alcavor,

mentre vaig, vinc i torne. No em dones, doncs, la pau

ni la serenitat: són un luxe, només,

i no estem per a luxes. Vull anar i tornar

i fer camí, cada jorn, ardentment.

El meu camí, les meues coses, calentes, meues.

Dóna’m lluita, car jo posaré el demés.

Que en facen les paraules servei concret de pedres

per tirar-les a un riu o tirar-les a un cap.

Deixa’m, així, dempeus: açò només et pregue

Dóna’m lluita, car no vull posar-me a adorar

els ídols imbècils de les paraules, ara

que és el temps d’agafar-les com ganivets o malls.

És el temps d’agafar-les i fer-les foc i flama,

de dir açò i allò clarament i tenaç,

dóna’m lluita i motius de plany o d’esperança.

Si no tingués què dir, tapa’m la boca amb fang.

No em deixes a la vora de l’ègloga i les dàlies.

No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.

No em deixes a la vora del riu de les paraules.

Ni vull saber nadar i guardar la roba.

Vull llençar-me, de cap, i jugar a les clares.

No em dónes, doncs, la pau. Et demane altra cosa.

Solament que em sostingues ben calent, ben humà.

El camí de la punxa conclou sempre en la rosa.

Jo sóc un entre tants: em sent un entre tants

que agafen el tramvia i ploren, cada jorn,

silenciosament, quasi sense plorar.

Europa em dol i els dies de la seua tristor.

Europa em dol i em dol ben concreta i calenta,

com un pa que es fa agre de no portar-lo al forn.

Com un pa entre les mantes d’una por inconcreta,

que creix i creix amb una tristíssima buidor.

És l’hora de creuar-lo amb una ganiveta,

És l’hora violenta, per fi, de la saó!

És l’hora clara i alta dels cors i els peus oberts.

De dir allò que hi manca. I de dur el pa al forn.

De cremar paraules i fer, del fum, el llenç

que òmpliga el món, la tarda, altra vegada el món.

És l’hora de parlar clar i ras, Sant Vicent.

(¿O de seure’s a un còdol i callar ja de tot?)

EL PATGE SAGUNTÍ

La figura de Vicent Ferrer té un doble vessant; per una part és un teòleg important, escriptor en llatí i figura rellevant en la societat del seu temps i per una altra part el poble el recorda com a taumaturg. Històries i llegendes ens parlen d’un home afable i senzill, que va ajudar molt els seus contemporanis. Les llegendes de sant Vicent han estat recollides al País València per Enric Valor, a Catalunya per Joan Amades i a les Illes per en Jordi des Racó, pseudònim de mossèn Antoni Maria Alcover. Recordem una de les rondalles valencianes que va recollir Enric Valor (1911-2000).

EL PATGE SAGUNTÍ

Enric Valor

A Morvedre, que té com a capital Sagunt, fa molts anys, diu que hi havia una blanca mansió on vivia un matrimoni noble de sang però fluix de diners perquè tots dos eren fadristerns, o siga fills segon, dels que no hereten mai.

Tanmateix tenien dues coses ben valuoses: una filla molt bella, afectuosa i decidida anomenada Llucina, i una gran devoció pel pare Sant Vicent Ferrer.

Davant de la casa hi creixien seriosos xiprers i alguns magraners, tarongers i llimeres. Els primers, els xiprers símbols universals de la mort, assenyalaven el camí del cel i els segons representaven l’alegria de viure amb els seus colorits fruits i amb el seu fullatge.

A l’igual que ocorre al jardí, a la casa del matrimoni l’alegria i la tristor també es barrejaven. L’alegria per la bellesa i joventut de la filla Llucina i la tristor per la irremeiable malaltia de la mare.

Un hivern, dels que ningú vol que esdevinga, morí la mare i la tristesa de l’espòs fou tal que no tardà massa a seguir-la. Així, en un no res la bella i aristocràtica Llucina es tornà òrfena sense més recursos que aquella casa buida perquè fins i tot la serventa l’abandonà. Llavors tenia quinze anys.

L’endemà de soterrar als seus pares es posà a caminar sota la filada de xiprers. Quan de sobte enmig del seu dolor el record de Sant Vicent Ferrer, al qual tantes vegades la seua mare s’encomanava, l’il·luminà i de sobte exclamà:

-Sant Vicent, empareu-me en aquesta hora trista i perillosa!

I fou quasi alhora que sentí una presència darrere d’ella. Es girà i veié un frare que li somreia dolçament: era sant Vicent!

-Acosta’t fadrina.

Ella obeint s’hi va acostar i encara gosà a preguntar-li:

-I els meus pares?

Sant Vicent féu el senyal de la creu i a, Llucina tot se li esborrà de la vista. Després, com enmig d’un emboirament de somni, va veure un cor d’àngels... una multitud de gent d’aquest món i entre la gentada va distingir als seus pares joves i feliços.

Quan obrí els ulls sentí de nou el sant:

-Ja els has vist! Ara et diré què et cal fer a tu...

T’has de posar en amo.

-A on?

-A cal duc. Ja de dies que cerquen un patge.

La fadrina gosà objectar-li:

-Com haig de poder fer jo de patge?

-No has de patir -somrigué el sant.

I al moment ella es va veure disfressada de xic. El sant la va enviar al palau dels ducs, pel camí de València.

-Tu ves-hi tranquil·la -li manà.

-Adéu, sant gloriós! -es va acomiadar ella.

Molt abans de migjorn, en el mateix dia, el duc, home jove que passejava pel seu hort, va veure un jove bellíssim, que a la porta del parc parlava amb la gent de guàrdia, i ordenà tot seguit que el deixessin passar.

Entrà Llucina disfressada de fadrí i posà genoll en terra davant el duc amb una gràcia molt remarcable. El duc quedà captivat pel posat d’aquell patge tan bell, i el va portar a on era la duquessa.

El duc li presenta el jove i ella li preguntà:

-Com et diuen jovençol?

-Saguntí, missenyora -li va respondre Llucina sense cap titubeig.

Ella, la duquessa dona lleugera i enamoradissa, tot era mirar la figura elegant del nou patge i sentir glatir amb grans bots el seu cor, ja que, tant ella com el duc es pensaven que es trobaven davant un afinat fadrí.

No cal dir amb quant de gust se la quedaren de patge en el palau. D’allí endavant servia igual el duc que la duquessa, els quals es disputaven el goig de ser acompanyats per Saguntí.

Anà passant el temps, i ja en plena primavera, la duquessa, sempre creent-lo un xicot, es confessà que n’estava totalment enamorada. Amb això la duquessa sempre aprofitava qualsevol pretex quan ella es trobava sola per fer-li manifestacions de tendresa. Però, Llucina per la seua innocència no s’adonava del desig tèrbol, és a dir, poc net moralment de la seua ama.

Un dia, la duquessa, quan encara no estava acabada de vestir, cridà Llucina.

-No t’admires de la meua bellesa? -li preguntà tota nerviosa.

Llucina contestà que bé que feia el senyor duc d’estimar-se-la tant com se l’estimava, puix que no hi havia cap dona més formosa en tot el regne.

No agradà a la duquessa el to indiferent amb què Saguntí havia dit aquelles paraules de cortesia, i la seua ira fou tan gran que no podeu ni pensar-vos-ho. La duquessa estava tan enfadada que, a migjorn, passejant amb el seu marit baix en l’hort, li diu que Saguntí havia dit que ell, en un dia podia llegir tots els llibres que el duc llegia en una setmana.

El senyor duc, que es tenia per molt il·lustrat i llegidor, es va sentir fortament ofès, i molt enutjat, va i crida Saguntí. La duquessa, per tal que el seu posat no li fes traïció, els deixa tots dos sols a l’entrevista.

-Escolta, Saguntí ¿Tu dius que en un dia pots llegir tants llibres com jo llig en una setmana? -li pregunta a l’acte el duc.

La jove es queda esbalaïda. Qui havia dit allò? No ella, certament. Tal vegada alguna donzella envejosa hauria fet córrer aquella falòria.

Aleshores, el duc, que era molt colèric, li va cridar:

-No m’ho negues, atrevit donzell. Ja et veig capaç de donar-te importància de millor llegidor que el teu senyor i amo. Sí, sí! ¿Fia’t d’aquests xicots tan arriscats, que ningú no sap d’on vénen ni qui són!... Però demà reuniré tots els meus amics i servidors nobles en el saló de la Biblioteca, i allí compareixeràs tu per demostrar la teua habilitat, si és que tanta en tens. Si no lliges en un dia tots els llibres que m’he llegit jo aquesta darrera setmana, restaràs tancat per un any en el calabós més fosc del palau.

Llucina, agoniada, se n’anà a un racó amagat de l’hort i s’hi posà a plorar.

-Què hi faré, pare Sant Vicent?

A l’acte aparegué el Sant, amb un bondadós somrís.

-Filla meua, res no t’ha de fer patir. Demà al de matí, quan et criden per anar al saló gran de la Biblioteca, hi acudeixes confiada. Un criat noble t’anirà presentant llibres. Tu els agafes com si et posasses a llegir-los, però no pronuncies cap paraula ni faces cap soroll. Sols has de moure lleugerament els llavis, que jo, invisible darrere tu ho llegiré tot amb clara i rapidíssima veu igual a la teua.

La beneí i Llucina tornà al palau tota animosa. L’endemà passà tot com el Sant li havia dit. Una vegada acomodat el delicat patge, un seriós bibliotecari li davalla d’un prestatge el famós llibre de Tirant lo Blanc.

Obrí Llucina confiada la voluminosa i meravellosa obra i començà a moure els llavis tal com el Sant li havia manat. Llavors, màgicament, sentia la seua veu, que eixia clara, harmoniosa i que anava a una velocitat i amb una exactitud mai no vistes, pronunciant les paraules de cada pàgina.

Tothom estava emocionat de la dicció perfecta i ràpida amb què eixien bellament interpretades les inspirades pàgines de mossèn Martorell. I Llucina passava full i, sense perdre alé, cada minut, deu, o vint pàgines eren llegides amb gran plaer i admiració de la concurrència. De tant en tant se sentia també alguna exclamació:

-Oh, bellíssim!

-Mai no havia sentit cosa semblant al nostre regne...!

El duc arquejava les populoses celles. La duquessa anà tornant-se groga, groga, del despit i de la ràbia.

-Veus, esposa meua? No ens ha mentit, no! -deia tot engrescat el duc-. Quin joiell de xic! Mitja hora escassa de lectura i ja cal que el bibliotecari cerque un altre llibre dels que li tinc assenyalat.

Saguntí girà el darrer full i, a la fi, tancà el llibre. Es feu un silenci, tothom mirava els ducs.

-Digne de lloança -aprovà el duc seriosament.

-No tant, perquè tot el que hi ha al llibre no està llegit -afirma la duquessa amb un deix de malignitat.

I ara tothom trobava a faltar algun detall, algun passatge atrevit.

-Què has de dir-ne, Saguntí? -va interpel·lar el duc.

Llucina mogué els llavis, i ella mateixa es va estranyar en sentir amb la seua pròpia veu aquestes paraules.

-El mateix autor diu, senyor duc, que si hi ha algun passatge en l’obra que no puguem oir castes oïdes, que ell no vol haver-ho dit i es dóna per no dit.

La justesa de la resposta féu esclatar un llarg aplaudiment. El duc mateix pegà tres sonores palminetes que mortificaren la duquessa. Aleshores, a una senya del duc, el bibliotecari abaixà d’un prestatge l’obra sencera del diví d’Ausiàs March.

Llucina agafà els versos i ... d’ençà d’haver estat escrites, mai no havien brollat les rítmiques i harmonioses estrofes amb un to tan sentit, tan clar, tan carregat de fina emoció. Esclataren una altra vegada aplaudiments indescriptibles; l’entusiasme se n’eixia de mare, perquè quelcom de diví es sentia surar a la sala. El duc es va alçar.

-Saguntí, prou. Prou fill meu. Mai no s’havia vist cosa tan meravellosa en els nostres estats.

Llucina es va alçar també i va fer una gran reverència. El duc es girà de cara a la duquessa i li va dir fort:

-Quina sort, missenyora, haver trobat un jove dels mereixements de Saguntí.

La duquessa sentí redoblada la seua ràbia i ... el seu amor. Aquella nit, a la seua cambra, Llucina donà gràcies a Déu i al pare sant Vicent per haver eixit en bé d’aquell terrible destret. Innocent com era, s’adormí tranquil·la; creia que la lluita havia acabat quan ben bé tot just començava.

La duquessa va seguir fent insinuacions d’amor a Saguntí i, sentint-se menyspreada per ell, va intentar una segona i més perillosa intriga.

En una de les muntanyetes que hi ha vora el poble del Puig de Santa Maria, existia per aquells temps una serp grossíssima que atemoritzava des de feia anys als habitants de la rodalia.

Un matí, després que la duquessa havia satisfés al seu espòs amb dolça conversa, li diu tota intrigant:

-¿Voleu conèixer què diu ara el nostre incomparable patge?

-No sé, muller meua. De tota manera, alguna cosa meravellosa deu ser.

-Doncs ara va dient que ell és capaç d’anar al Puig i portar viva i lligada a la cua del cavall l’espantosa serp que hi ha a la muntanya.

-Ja el cridaré jo -deia irritat el duc_ I si no fa això que diu, serà penjat.

Ella se’n va, i al quedar-se sol el duc, envia a buscar Llucina. Quan aquesta apareix, li conta el que la duquessa li havia dit, i conclou:

-Si no vas per la serp, seràs penjat de la torre més alta.

La disfressada donzella començà a plorar i intentà negar aquella fantàstica invenció, però el duc se n’anà.

Aleshores, tornà a aparèixer sant Vicent.

-No et queixes de res, tu només has de demanar al duc el millor cavall que tinga i un canut d’agulles saqueres. Quan arribes al cau de la serp i ella isca per devorar-te, tu tira-li al cap aquelles agulles i gira el cavall.

El sant va desaparèixer i Llucina se n’entrà al Palau per parlar amb el duc.

-Ja vols anar-te’n a per la serp?

-Sí, altesa.

-Quines coses necessites?

-El vostre millor cavall i un sac d’agulles saqueres.

-Singular petició -diu el duc tot pensatiu.

Li donaren tot allò que havia demanat i per la porta gran del Palau va eixir muntada en el cavall i en poc temps va arribar a la muntanyeta.

Prop de la jove  hi havia un badall de roca entre piteres, baladres i alguna figuera de pala. Ella s’hi va acostar muntada, i el cavall entrà tremolant.

Llavors es va sentir un xiulet que ensordia i començà a eixir un olor pestilent pel badall de la roca. Al poc la serp va traure el cap, i durant un minut estigueren eixint anells del cau: era llarguíssima i grossa com la soca d’un arbre.

Ella s’esperà que eixirà tota, i quan la serpota es disposava a llançar-se sobre el cavall, li tirà les agulles en el cap, que li pegaren entre les dues banyes. Va girar el cavall tal i com havia dit sant Vicent.

Es va sentir un soroll metal·lic, i Llucina va veure que de les agulles se havia format una cadena i la serp estava lligada pel coll a la cua del cavall.

-Arri, arri! -cridà el jove.

En això, passaren per una ermita on un ermità feia penitència. L’ermità estava a la porta i quan va veure la serpota es va empal·lidir. Aleshores fou quan la serp soltà una riallada horrible, llarga, humana, potentíssima.

Després, quan va arribar al Palau, Llucina va passar arrossegant la serp per davant de la duquessa, i també esclatà un so terrible que féu plorar de temor tota la gent: era de nou la serp, soltant una riallada horrible.

Llucina va parar el cavall davant l’escalinata de l’entrada:

-Què faig amb la serp, senyor?

-Saguntí, et nomenem primer ministre del palau, i a més, et donaré una recompensa de cinc mil lliures. Ara mateix porta la serp dins de la vitrina.

I així ho va fer. La vitrina servia per emmagatzemar plantes i animals exòtics. Com que la serp era molt coneguda per tot el poble, tothom volia acostar-se i admirar-la. Com que la duquessa encara estava amargada perquè Saguntí no li feia cas, no parava de pensar trames per causar la seua perdició. No obstant, un dia se li’n va ocórrer una.

-Amor meu, és veritat que el nostre patge Saguntí és molt eficient, però hi ha un assumpte que m’irrita... I és que Saguntí diu que pot fer parlar la serp!

El duc era molt colèric, i la sang li havia fet vermelles les galtes i totes les artèries de les temples. Aleshores, li va dir cridant:

-No pot ser! Ara sí que és impossible que complixca el que promet! Si l’endemà de matí no fa parlar la serp, el penjaré a la torre més alta i aquesta vegada serà de veres.

Quan Llucina va parlar amb el duc, no sabia per què li havia dit això. Angustiada, aquella nit, quan se’n va anar al llit, va cridar a sant Vicent per demanar-li ajuda, i aquest va dir:

-Llucina, no hages de patir. L’endemà, quan agafes a la serp, has d’anar amb un gest seré i tranquil, i no et preocupes que tot anirà bé. Únicament, has de demanar-li que conteste a tres preguntes que et vaig a dir ara.

I així ho va fer. L’endemà pel matí, acompanyada d’un guàrdia, Llucina agafà la serp de la vitrina i se n’anà davant el capdavall al palau. Quan hi va arribar, tothom estava en silenci, tant que es podia haver escoltat el vol d’una papallona. Aleshores, Llucina començà a fer-li les preguntes:

-Serp, per què vas riure quan vàrem passar per l’ermita?

-Vaig riure perquè l’ermità és un farsant que no compleix amb la seua penitència, i rep totes les nits a una dona principal de la ciutat. -tothom es va quedar bocabadat, no solament per la resposta de la serp, sinó per la veu tan clara que es pareixia fins i tot a la d’un humà.

-Vaig riure perquè és sabut que la duquessa té moltes donzelles, però no se sap que una d’elles és un cavaller jovenet disfressat de dona, amb el qual li fa traïció al duc.

En aquest moment, el duc es féu vermell com un titot, i la duquessa es posà tan groga que semblava que anava a caure redona. I en això, la darrera pregunta:

-Serp, per què vas riure quan et vaig ficar dins la vitrina?

-Perquè és cas de riure que cap home no m’haja pogut dominar i que m’haja captivat una donzella com ets tu -I la serp va caure morta al pronunciar les últimes paraules.

En aquell moment, tot eren rialles i astoraments, i fins i tot admiracions a Llucina. No obstant això, el duc manà que no es moguera ningú i es va girar cap a la duquessa i les seues donzelles esperant una resposta. Una de les donzelles amb uns ulls negres, s’agenollà als peus del duc i li diu:

-Senyor duc, jo sóc el cavaller enamorat de la seua duquessa. Us demane clemència per a ella i les seues donzelles.

I així s’acaba la bella història de Saguntí. La serp, quan digué la darrera paraula, quedà morta. La duquessa, dolenta i avergonyida, va morir allí també d’orgull i remordiment. El seu cavaller, per súplica de la bona de Llucina, solament va ser desterrat del regne de València. D’altra banda, l’ermità fou tancat en un convent on hauria de fer la vida que simulava.

Un temps després, Llucina li va contar la seua història al duc, i aquest captivat per la bondat, la bellesa i la rectitud de la donzella, la demanà per esposa, es casaren i foren feliços amb els fills que tingueren, fins que Déu els va anar cridant un per un i a la seua hora.

SANT VICENÇ FERRER I UN CARBONERET[1]

Una vegada Sant Vicenç Ferrer se n’anava a un port per embarcar-se. Com ja n’era ben aprop, passant per dins un bosc, topa un carboneret que tenia esment a sa sitja.

S’escometen, i Sant Vicenç li demana:

-I ¿que no feis gens d’oració mai an el Bon Jesús?

-Sí, pare, qualque poc, diu es carboneret.

-I ¿què li deis an el Bon Jesús? Diu Sant Vicenç.

-¿Foi! Diu aquell: una oració que me mostrà mu mare com era al·lot pucer.

-Veiam, ¿quina és aqueixa oració?

-Jo vos ho diré. Cada dia dematí, en aixecar-me, i es vespre, en colgar-me, dic: ¡Oh Senyor; si sempre vos ‘gués ofès, i mai vos ‘gués amat! ¡Oh si sempre vos ‘gués ofès i mai vos ‘gués amat!

- ¡Per amor de Déu! Clamà Sant Vicenç com sentí tals barbaritats, no digueu pus això, germanet! ¡Noho digueu pus, que ho deis capgirat! Heu de dir: ¡Oh Senyor, si mai vos ‘gués ofès i sempre vos ‘gués amat!

-Vol dir és així deçà que ho he de dir? Demana es carboneret.

-Sí, germà; així com vos ho he dit jo.

I St. Vicenç le hi va fer dir darrera ell.

-Idò ho direm així, s’exclamà es carboneret.

St. Vicenç el deixà, i amb quatre passes ja fonc en es port, s’embarca, i sa nau de d’allà per endins.

I lo bo va esser que es carboneret, des cap d’una estona, diu:

-Meam ¡com és que m’ha dit aquell frare que he de dir s’oració? -¡Oh Senyor, si sempre vos ‘gués... ofès...o amat... ofès... Ara no me recorda així com ha dit aquell Sant de Déu que hu ‘via de dir... ¡Bona l’hem feta!... ¡Ja puc esser partit corrents a veure si l’agaf, i que m’ho torn dir!

Dit i fet, ja és partit de quatres cap an es port.

Destria sa barca, que ja era mar endins, i ben atacada que s’espitxava.

No res, diu ell, correré fins que l’haja agafada.

Arriba a sa vorera de la mar, i ja hi esbronca per endins, sense reparar a res, i ¡bons llongos per damunt s’aigo! Lo mateix que si fos terra plana. I d’allà cap a sa barca, cridant com un desesperat:

-¡Uei! Mariners de sa barca! ¡uei dic! ¡aturau-vos un poc, que s’és mester! ¡aturau-vos, dic, per amor de Déu!

Es de sa barca l’arriben a sentir, i, com el repararen que se’n venia corrents per dalt s’aigo, quedaren amb sos cabeis drets. Criden St. Vicenç perquè el veja. Com St. Vicenç goità i el me veu que ja arriba a sa barca, li diu:

-Germanet, ¿i què és això? ¿que teniu res de nou?

- ¡Maldament no tengués tant! Diu es carboneret. Es que no em recorda com heu dit que he de dir aquella oració.

Sant Vicenç, davant aquell miracle de sa fe des carboneret, que el feia caminar per dalt s’aigo sense enfonyar-s’hi gens, va dir:

-Germanet, no en tengueu pus maldecaps: digau-la així com l’heu dita sempre, que massa clar se veu que Déu n’està ben content.

-No res idò, me’n torn a sa sitja, va dir ell; i gira en coa, i ¡de allà carrera uberta! Fins que fonc a penyes, i llavò amb quatre llongos se tirà a sa sitja.

I seguí dient aquella oració tan capgirada com sempre fins que es morí, i se n’anà an el cel, i allà mos vegem tots plegats. Amèn.

                                                                              Jordi des Racó[2]

---

[1]  M’ho contà mestre Jeroni Sureda, de Sta. Eugènia.

[2] Jordi d’es racó és el pseudònim que utilitzà mossèn Antoni Maria Alcover en publicar les seves rondaies. Alcover anomenat per alguns “apòstol de la llengua” per la seva tasca a favor de la llengua catalana. L’obra més destacada d’Alcover és el Diccionari català-valencià-balear.

SANT VICENT FERRER I JAUME ROIG (1402?-1478)

Jaume Roig va ser contemporani de Vicent Ferrer, encara que quan ell va nàixer fra Vicent ja vivia la seva maduresa.

Roig nasqué a començaments del segle XV a València, fill duna família procedent de Mataró. La família Roig es traslladà a la ciutat de València com ho feren les famílies d’Eiximenis, d’Ausiàs March, de Sant Vicent Ferrer i d’altres que des del segle XIII baixaren a poblar el Regne de València  El seu besavi s’instal·là a València a començaments del segle XIV i va ser jurat de la ciutat. El seu avi, notari de professió va ser síndic de València i administrador de l’hospital de Sant Llàtzer. El seu pare fou conseller de la ciutat i examinador de metges.

Jaume Roig va ser examinador de metges, benefactor del convent de la Trinitat en temps en què fou monja i abadessa l’escriptora sor Isabel de Villena. En aquest mateix convent professà la seva filla Violant.

La posició social de Jaume Roig va ser important, va intervenir en el govern de la ciutat i, administrador i metge visitador de l’hospital d’En Clapers. A més va ser metge de l’Hospital d’en Bou i metge, administrador, majordom i diputat de l’Hospital dels Innocents i  metge de la reina Maria de Castella, de la qual certificà la mort l’any 1458.

També va col·laborar amb diversos convents i parròquies de València. Va portar el llibre de comptes de fàbrica de la parròquia de Sant Nicolau, fou benefactor del convent de la Trinitat, metge del Convent de Predicadors i del convent de la Trinitat.

Durant la pesta de l’any 1459 fugí a la vila de Callosa d’En Sarrià i en aquest lloc va escriure la seva novel·la. Jaume Roig va escriure una de les obres més importants del segle d’or de la literatura valenciana, l’Espill, una novel·la composta per més de 16.000 versos apariats que explica les desventures d’un home a causa de les dones. Retrata la cultura i la societat medieval, usant una llengua popular.

L’únic manuscrit que es conserva de l’obra es conserva a la Biblioteca Vaticana.

Roig va participar en el certamen literari convocat en honor de la Verge Maria al febrer de 1474, els poemes presentats al concurs van ser publicats a l’obra “Trobes en lahors de la Verge Maria.”

A l'Spill Jaume Roig es refereix en diverses ocasions a fra Vicent Ferrer:

En aquell dia

Endiablada

Fon conjurada

Per bona via,

e responia

dins l’esperit:

-“Ja per ton dit

no n’exiré

per la clamor

d’un confessor

al foch plegat

e no cremat;

ha tocat pega,

neta y entrega,

ha tocat pex,

neta sens grex

restant la mà”.-

En l’endemà

Vicent Ferrer

lo Sant darrer

canonizat

fon lo temptat,

ell hi vingué,

e lo’n tragué

no sabent res

del que dit és.

(Llibre 2n)

Per totes estes

fer tals pecats,

d’aquells vehinats

la pelleria,

trench, fusteria,

fins mig mercat,

n’has vist cremat

any sis quaranta,

pus de setanta

cases alberchs.

Sinó per prechs

dels  Vicents dos

intercessôs,

per lur ciutat

martiriçat

y confessor

lo preycador,

qui Déu pregaren,

e u impetraren,

totes cremava:

també pregava

la lega gent

devotament

ab crits e plôs

davant lo cos

sant consagrat

al foch portat

per santes mans

dels capellans.

(Llibre 3r)

Ara de nou

en la Bretanya,   

mare tacanya

d’un fill molt bell,   

per lo budell

l’ast li meté,   

pel cap ixqué,

al foc lo més.   

Com son fill ves

mort e rostit,   

pare y marit,

bon christià,   

a Déu cridà

viu lo hi tornàs,   

e reclamàs

al Vicent sant

Ferrer  pregant:

ressuscita’l

(Llibre 3r)

TROBES EN LLAOR DE SANT VICENT FERRER

    CARLES SALVADOR I GIMENO

L’any 1955, en ocasió del Cinquè Centenari de la canonització de Vicent Ferrer, seguint una llarga tradició commemorativa literària, s’edità una Corona poètica, coordinada per Josep Maria Bayarri. Es van publicar poemes de seixanta-cinc escriptors. En els poemes hi dominava un cert convencionalisme, malgrat que alguns, com Carles Salvador, van fer uns poemes amb un tractament culturalista del sant.

Carles Salvador (1893-1955), poeta i gramàtic, exercí de mestre a Benassal i a Benimaclet. Va ser impulsor de la introducció del valencià a l’escola, difusor de les Normes de Castelló de l’any 1932. Autor de diverses obres gramaticals i lexicogràfiques, va impulsar els cursos de llengua de Lo Rat Penat i va publicar la Gramàtica valenciana (1951)

  

I

                                    No es mou el bri si Déu, que tot ho ordena,

no mana al vent que escampe en vol les ales;

ni res no és nat si el Seny que ompli la Vida

no té el nou ser enmig dels seus designis.

El dit Déu va fer, per a sa Glòria,

que a la ciutat del Túria famosa

vinguera al món la vida coratjosa

d’un home sant amb nimbes de victòria.

  II

                                    El naixement -lloances i miracles-

                                  bells horitzons obrí per a l’Església;

                                    sa joventut, virtuts les més innúmeres,

                                    i el seu talent, fermances teològiques.

                                    Dominicà, vestit ja d’oronella,

                                    de la ciutat el vol alçà a les aules

                                    i féu lligams sagrats amb les paraules

                                    per a vibrar son cor com alta estrella.

                                                                       III

                                    Home lletrat, filòsof i teòleg,

                                    combat Guillem d’Occam tornant a Aquino;

                                    de l’esperit els furs ardit reclama

                                    i és trobador cantant Verge Maria.

                                    Errívol fón totemps, però es detura

                                    sempre que cal i amb seny ben viu concerta

                                    tractats morals per l’ànima desperta,

                                    llibres d’oreig que el segle tant fretura.

                                                                       IV

                                    En Avinyó, dormint damunt la màrfega,

                                    voltat de rics, de savis i d’artistes,

un somni té: Francesc d’Assís li parla

i el de Guzman, Doménec, li aconsella.

Deixa la Cort. Predica penitència

retorn  al Crist i pau sense Clivelles,

temor de Déu, ço és, doctrines velles

que oblida el món tot ple d’inconsciència.

                                   V

Arravatant la gent, càlides flames

d’Amor encén als pits i va seguint-lo

deixuplinant la carn pecadora,

plorant els ulls de foc llàgrimes vives.

Alta la Creu seguix camins, dreceres,

Sense descans, sembrant virtuts i Vida.

Ver taumaturg, desperta la dormida,

torbada Fe, per vies dretureres.

                        VI

Tot predicant és viva sa paraula

i el mot que surt dels llavis que li cremen

el cors encén i el seny de qui l’escolta,

puix que son verb els pobles tots redreça.

Un sol parlar gentades estrangeres

li han escoltat. Per gràcia divina

tothom entén son mot que no declina

ver interés humà d’altes esperes.

                        VII

A la ciutat de l’horta lluminosa

vol  fer retorn sentint pròxim son òbit.

Bretanya el vol, avara de sa glòria,

i a Vannes va -designis de l’Altíssim-.

Cinqué de abril, la nova primavera

porta flairors de plors i de ventura.

Ferida està la forta criatura;

L’immaculat   silenci ja l’espera.

                        VIII

De Passió, dimecres, era el dia

Quan s’apagà la flama, asserenada;

un bell estol de blanques papallones

pel finestral entrà com fulls de lluna.

I encara hi és contret per la fermança,

Joia trencant, que al lloc prou es concreta

Per voluntat de Déu en la secreta

Determinant -motiu d’alta lloança.

                        IX

Fidel a Déu, com sempre fón sa vida,

Advé la mort, ni amarga ni mai dolça,

I un nodriment d’altures i florestes

Celestials entorna els ulls que dormen.

Vicent és sant i proves mil en dóna...

Esbatanant el món trompeteries,

els horitzons obrint al·legories,

l’àngel, volant, pels àmbits ho pregona.

                        X

              TORNADA

Cante Vicent, conhort sense mesura,

àngel del cel tenint figura humana.

Cante Vicent, roent d’amor divina,

verba de foc, paraula que no cansa.

Cante Vicent, ressò sense recança,

nervi de Déu, deliri que il·lumina.

                                               Carles Salvador

JOAN FUSTER

    

Joan Fuster i Ortells (1922-1992). És considerat un dels assagistes més importants del segle XX. La seva obra té diferents facetes; lingüística, històrica literària...

L'any 1962 va publicar dues de les seves obres més importants, "Qüestió de noms" i "Nosaltres els valencians" .

De Fuster recordem un poema  dedicat a Sant Vicent Ferrer, “Apocalíptic en llegir uns sermons seus”, d’abril de 1949: 

APOCALÍPTIC EN LLEGIR UNS SERMONS SEUS
 

“Encara, sobre els segles, ens desperta 
la pietat tan dura del teu crit, 
com una mà roent de sobte oberta 
contra el límit o vol del nostre pit.

Encara, aquell convit a l’esperança, 
perdura, amarg, colpint-nos vida endins, 

i al teu gest habitat de confiança 
seguim trobant els despullats camins.

Encara creix i tempta i ens demana 
el teu combat fet carn de pensament,
Mestre Vicent, en l’alta i casolana 
paraula, a posta afany impacient.

I encara, sota el vent de la temença 
que encens inestroncable en cada cor, 
saps convocar-nos l’enyorança immensa 
de més penediment en goig de plor! ” 

Joan Fuster

   

    

                                                SANT VICENT FERRER A VIC.

A l’època medieval la ciutat va estar dividida en dues parts, una que inicialment va dependre de la jurisdicció del bisbe i després passà a dependre del rei, i l’altra que va dependre dels Montcada. Aquesta divisió marcarà la vida de la ciutat fins que al 1450 Alfons el Magnànim comprà als descendents dels Montcada la seva partida i unificà la ciutat.

LES PAUS DE SANT VICENÇ FERRER

Les bandositats esclataren amb tot el seu furor en el xoc entre Berenguer de Malla i els seus aliats Pere Joan d’Alta-riba i Joan d’Orís contra Gilabert de Canet, Marc de Vilalleons i Galceran de Santapau. Gran part de la gent de la comarca estava implicada en un bàndol o altre, i no cal dir com la majoria dels ciutadans s’hi sentiren afectats per  les lluites internes entorn de la redempció de la batllia de Montcada. Foren anyades tèrboles durant les quals sovintejaren els homicidis, les destruccions de collites i d’hisendes, en un estat permanent d’hostilitats, alimentades per les represàlies i les venjances.

S’esgotaren tots els recursos de pacificació amb la imposició de treves i de seguretats que fàcilment es trencaven. Ni els mateixos consellers del rei Martí, Arnau de Vilalba, abat de Sant Joan de les Abadesses, i el camarlenc Bernat Galceran de Pinós, vinguts a Vic amb plenes facultats reials pel maig de 1408, no aconseguiren d’acabar les discòrdies. Encara s’agreujaren més amb la intervenció dels Savassona contra els Malla.

Fou aleshores, en saber-se que es trobava a Girona sant Vicenç Ferrer, que fou enviat a cercar per tal que intervingués. El sant arribà a Vic el 24 o 25 de maig de 1409 i tot seguit començà les seves predicacions, que culminaren en el sermó predicat a la plaça del Mercadal, el divendres 31 de maig. ”S’hi havia congregat una multitud de nou a deu mil persones de tota la comarca i calgué enderrocar diverses taules del Mercadal per tal d’encabir-la-hi. La unció evangèlica del sant missioner, en excitar al perdó i a la concòrdia, féu esclatar allà mateix el reconeixement de les culpes i la manifestació explícita, per part de la gent ofesa, del perdó als seus enemics pels greuges rebuts en els homicidis dels seus familiars. Fou un acte de reconciliació pública en el qual els enemics s’abraçaren per renunciar immediatament davant de notari a qualssevulla venjança per les injúries que tinguessin rebudes. En total es perdonaren més de vint-i-cinc homicidis, comesos darrerament a la comarca.

L’endemà, dissabte, es formulà la concòrdia inspirada pel sant i redactada pels seus acompanyants, els dominicans fra Antoni Fuster i fra Jofre de Blanes, juntament amb el canonge Bernat Despujol  i el noble Ponç de Gurb. Fou subscrita en dies i temps següents per 259 persones del bàndol dels Malla i per 273 del bàndol rival dels Savassona. Uns i altres quedaren compromesos en l’amnistia que el rei Martí concedí el 29 de juliol.

Les paus de sant Vicenç Ferrer posaren un fre per uns anys a les rivalitats dels bàndols, que, si bé rebrotaren amb algunes espurnes en temps posteriors, no aconseguiren d’encendre’s altra vegada, perquè la seva estabilitat fou sempre invocada amb efectes positius de reconciliació.

Vicent Ferrer va marxar de Vic en una data desconeguda per refer la seva ruta inicial, vers Granollers i Barcelona.

D’aquella visita en resta el record en forma de capelleta, amb una imatge del sant, situada a la balconada des d’on es va dirigir a la multitud; l’acompanya una làpida, col·locada molt probablement al segle XVII –com la imatge- que diu:

TIMETE DEUM
DIVENDRES TRENTA HU MAIG
ANY MILQUATRECENTS Y NOU
AQUEST MERCADAL CONCLOU
QUE EN EL PREDICÁ AB DESPAIG
SANT VICENS FERRER QUE MOU

DIAG. C. XVII IN VITA S.

Francesc Vidal i Micó, del convent de Predicadors de València, en la seva obra “Historia de la portentosa vida y milagros del valenciano apòstol de Europa S. VICENTE FERRER (1735) fa referència a aquests fets:

193 Viendo el Rey que el Santo se detenia tanto, le remitiò con Cartas de creencia à nuestro Maestro Fray Francisco Perera, Penitenciario del Papa, para que à boca le comunicasse, y consultasse sobre las materias que le obligavan à llamarle. Diò à ellas su resolucion el Santo, y passòse à Vique, donde el sossegò bandos, y reconcilió mortales enemigos. El primer sermon fue en el dia treinta y nueve (sic) de Mayo,[1] y frutò tanto, que antes de acabarle se pedian reciprocamente perdon los oyentes, y se perdonaron veinte muertes, el dia immediato siete, y assi los siguientes: de calidad, que se apagaron los sangrientos, y envegecidos bandos, que se avian arraygado en aquella Ciudad. Recibiòse auto de estas pazes, y entre otros testigos firmo el Maestro Fray Antonio, compañero del Santo, quien juntamente con el Venerable Padre Fray Jofre de Blanes cooperaron no poco à elles. Cerròsele con esto al demonioen Vique una grande Puerta, quando antes por sus discordias dominava tanto en ella, que francamente se apoderava hasta de los cuerpos de sus vecinos, sin que ellos lo advirtiessen. Lo que se evidenciò, pues predicando un dia San Vicente se manifestaron en el auditorio cinco endemoniados, que no eran conocidos por tales, y empezaron à dar horribles gritos, y ahullidos.

Cuidaron los que governavan en Vique, quando el Santo les fue à predicar, de despejarle la plaza, quitando unas tablas, ò carnicerias que avia en medio, y retirandolas à un rincon. Tenia el Rey sobre elles sus derechos, ò alcabales; y con todo esso convino, y loò la accion, y diò facultad el Agosto immediato, para que la plaza quedasse perpetuamente despejada.

194. Por Junio saliò el Santo de Vique para Barcelona, y passando como hasta tres mil personas de comitiva ppor la Venta de Grua vecina à Granolls solamente hallò en ella quince panes, y un poco de vino, casi torcido en vinagre. Dispuso esso no obstante, que le vaciassen en un vaso de madera, que por acà llamamos portadera, y mandò repartir de èl, y de aquella escasa provision de pan à las turbes que le seguian, fatigadas del calor, y de la sed. Cosa prodigiosa! Comieron, y bevieron à deseo de aquel pan, y vino  todas aquelles gentes, aviendose el vino com la bendicion del Santo buelto suave, y generoso; i ni faltò pan, ni fue menester mas vino. Pasmòse de la maravilla el Ventero, y pidiòle que echasse la bendicion sobre su casa. Hizolo el Santo, y feu tan fructuosa, que reconociendo al otro dia su despensa hallò rebosando de vino la tinaja, y llena de pan la arca, que la noche antes avia dexado vacias.

Llegò el Santo à Barcelona, y su arribo lo refiere assi una memòria de aquel tiempo. El año de mil quatrocientos y nueve à catorce de Junio entrò en Barcelona el honorable Maestro Fray Vicente Ferrer, con crecido acompañamiento de Hombres, y mugeres, que de diverses partes del mundo le seguian, atraidos de su Santa Vida, y doctrina. Predicava en las Plazas, y en el huerto de su convento, que à este fin se despejò, y allanò. Decia muy de mañana la Missa, y concorria à oirle la Ciudad entera, porque de èl salia virtud maravillosa, y sanava à todos.

---

[1] Dia 31 de maig

                       

                                PROFECIA DELS VAIXELLS CARREGATS DE BLAT

Segons Thomàs Merita y llazer [1], l’any 1376 Guillem Ferrer porta el seu fill a fra Berenguer Gelasio, prior del Convent de Predicadors perquè agafés l’hàbit, cosa que es produí el 5 de febrer, als 18 anys.

Acabà el noviciat el 1368 i dos anys després l’envien a Lleida com a lector de lògica. Des del 1372 al 1375 va viure a Barcelona on va estudiar Sagrada escriptura i el van nomenar lector de física.

A Barcelona, ciutat que passava una època de fam, un dia quan predicava a la plaça del Born va profetitzar que arribarien dos vaixells carregats de blat per abastir la ciutat.

Veurem aquesta història narrada per diversos autors: Joan Amades[2], Miquel Pereç[3], Thomàs Merita [4] i Francesc Vidal [5].

PROFECIA DE LA VINGUDA DE BLAT

La ciutat de Barcelona patí els flagells terribles de la peste i de la fam. Les collites s’havien perdut, la ciutat estava mancada de blat, les naus no volien venir per por del contagi; la gent es moria com a mosques i planaven damunt de la ciutat un gran dol i una profunda tristesa. Sant Vicenç tingué la inspiració i rebé una divina revelació, que li anuncià que aviat tindria remei per a tanta desventura, i llavors el sant demanà permís al prior del convent per a sermonar al Born i veure si podia aixecar l’esperit de la ciutat. Més de vint mil persones van acudir a escoltar-lo. Va predir que aquell mateix dia vindrien dos vaixells inesperats, carregats de blat que posaria remei al mal, i efectivament, així va ésser, i tota la ciutat va eixir de pena, i la moral de la gent va elevar-se.

Els goigs canten així:

                                    Enviant Déu per vos un dia

                                    dos naus carregades de blat

                                    llevà la necessitat

                                    que Barcelona patia

                                    puix amb profètic saber

                                    acreditau vostra ciència.

Conten que durant el sermó es va posar a ploure. Va haver-hi qui, per por de la pluja, se’n va anar, però la majoria no es va moure. Malgrat fer un bon ruixat, ningú dels qui no es van moure no es mullà, mentre que els qui se’n van anar van mullar-se molt més del que s’haurien hagut de mullar, atès el que va ploure; però això fou per efecte d’un miracle del sant, que va fer caure damunt dels qui se’n van anar tota l’aigua que havia de caure al Born.

Mentre predicava al Born, el diable, molestat pel gran èxit del sant, es proposà donar-li un disgust. Va prendre la forma d’un cavall desbocat, i tractava de precipitar-se damunt de la immensa gentada que omplia la plaça. El Sant, així que va sentir el galopar esbojarrat del diable, li va fer el senyal de la creu i no deixant-lo deturar, el va fer passar engegat i volant com el vent per damunt de les testes de la gran multitud, sense fer gota de mal a ningú, enmig de gran admiració i meravella de tothom.

JOAN AMADES: LLEGENDARI CATALÀ DE SANT VICENÇ FERRER

Revista valenciana de Filologia. Tom 4, núm. 2-4 Abril-desembre de 1954.

Havia en la ciutat de Barcelona tan gran fam y tretura de vitualles que en ningun temps major la sentiren. Sermonant aquest famós sermonador en la iglésia de la verge Maria de la Mar veya tot aquell poble trist y enugat per q(ue) sinó p(er) a cinch o sis dies forme(n)t no tenien ab alta y esforçada veu los parla en semblant manera stau aconsolats y alegres stimats jermans, bandejau de vosaltres tot enuig y tristícia; q(ue) ans q(ue) lo sol atenga la posta arribaran dos grosses naus de ta(n)t forment carregades q(ue) la vostra fam y fretura serà complidament socorreguda. No passa spay de moltes hores q(ue) la torre d(e) Montjuhí féu senyal de dos naus grosses les quals arriba(n)t a la platja descarregaren forme(n)t en ta(n) gran abundància q(ue) a la gran necessitat y fretura q(ue) tenie(n) pogueren abundosament socórrer.

Pereç, Miquel: La vida de sant Vicent Ferrer. València 1510

Ciudad, y Principado tal hambre de trigo, que hasta el mismo Rey Don Pedro la sintió, segun se deprende de la Carta, que escrivió al Abad de Poblet en 6 de Noviembre de 1374 pidiendole para la provision de su Real Palacio, le vendiesse veinte cargas de trigo, añadiendose à èsta el Trabajo de la peste. Estando pues en esta afliccion, y el Santo aunque Diacono, y joven de 25 años, predicando un Domingo de Marzo en la Plaza del Born à veinte mil almas, les dijo: Alegraos hermanos, que antes de la noche llegaran à esta Playa dos Navios de trigo, en que sereis socorridos. No recibió el concurso bien este vaticinio, assi por considerar el mar alborotado, como por no tener aun al S. En credito de Profeta. Dividiòse el vulgo en pareceres; comenzaron las murmuraciones nada favorables al Santo; por lo que los Religiosos passaron à decirle se abstuviesse de semejantes anuncios, porque cedia en descredito de su persona, y desdoro del Abito. Callava el Santo confiando en Dios, y assí fuè, que una hora antes de anochecer, descubriò la Centinela de Monjui dos veles, que presto se viò ser las dos anunciades Naves, cargadas de trigo, parte del comboy de 25 Naves, que arribo dos, ò tres dias despues. Llenaronse todos de alborozo, y al Santo, acreditado de Profeta, tributavan aplausos; però èl humilde, huyendo de ellos, concluìdo su curso, se restituyò à València, à esperar lo que le ordenasse la obediència.

Profetiza las Naves en Barcelona, concluye el Curso y buelve à Valencia.

Aviendo cursado San Vicente la Escritura, y leyendo Fisica en el mismo Convento de Santa Catalina Martir de Barcelona (en el qual permanece con gran veneracion la Aula donde leyò) padecian la Ciudad, y Principado tal hambre, por la falta de trigo, que hasta el mismo Rey sintiò necesidad urgentíssima. Y con este mismo termino de urgentíssima la represento en las Cartas que en 6 Noviembre del año 1374. Escriviò desde Barcelona al Abad de Poblet, y Veguer de la Villa de Montblanch, pidiendoles encarecidamente, que para la provision de su Real Palacio le vendiessen veinte cargas de trigo.

Y aviendo por la misma necesidad sucedido un grande alboroto, como lo escriviò el mismo Rey Don Pedro IV, al Governador de Cataluña, y sabiendo que los Jurados de Mallorca, y su Governador Don Olfo de Proxita, estrechados tambien de la hambre, avian mandado à los Capitanes de sus Galeras, que qualquier Nave de trigo que encontressin la arrestessin, y llevassen à la Isla para su remedio, y que conforme à este mandato avian apressado los Capitanes cierto trigo, que iva para Valencia, les escriviò el Rey en 10 de Noviembre, mandando le restituyessen luego. A este Trabajo se le añadiò otro mayor en aquellos dias à la Ciiudad de Barcelona, que fue el de la pestilència. Por lo qual escriviò el Rey desde Cervera en 26 del mismo mes de Noviembre à la Reyna Doña Leonor su muger, saliesse luego de la Ciudad, pues la peste iva creciendo.

Estando pues en tanta afliccion, y sin alguna esperanza que aportasse Navio de trigo, por estar el mar alborotado muchos dias avia, y en la rigorosa estacion del Invierno, à los principios de el año de 1375. (quando es tan arriesgado el navegar) estando nuestro Santo en el empleo de la licion, y aunque Diacono, y jovent de 25 años, exercitandose tambien en el de la predicacion, aviendo hecho mucha oracion, y penitencia, para que el Señor se apiadasse de tan miserable calamidad, concibiò tan alta confianza de la divina misericòrdia, y clemencia, que mereciò antever el alivio, que al Pais tenia Dios prevenido, bañandole el Señor la mente con luz profètica.

54. Y para consolar al Pueblo afligido, predicando un Domingo à principios de Marzo en la Plaza de Barcelona, llamada Born à veinte mil almas, que le oìan, dixo: Alegraos hermanos, que antes de la noche llegaran à esta Playa dos Navios de trigo, con que quedeis socorridos. No recibiò el concurso con universal aplauso este anuncio, assi ppor considerar el tiempo muy contrario, y el mar alborotado, como por no tener todavia à San Vicente (siendo tan jovent) en credito de Profeta. Dividiòse en pareceres el vulgo, sobre el inopinada vaticinio, comenzaron las murmuraciones, y censures nada favorables al Santo, de lo que aos Religiosos con buen zelo passaron à decirle, se abstuviesse en adelante de semejantes anuncios; porque podien ceder en descredito de su persona, en desdoro del Abito, y en desprecio del ministerio sagrado de su predicacion.

Callava el Santo confiado en Dios, que cumpliera su vaticinio, y assí fue: porque una hora antes de anochezer descubriò la centinela del Castillo de Monjui dos veles, que presto se reconociò ser las dos anunciades Naves, cargadas de trigo; parte del comboi, compuesto de veinte y cinco con la misma cargazon, que arribo dos, ò tres dias despues à la Playa de Barcelona. Esto llenò à la Ciudad, y Principado de alborozo, y à San Vicente de aplausos, quedando acreditado su espiritu profetico, y su virtud, y honor calificados. Pero nuestro humilde, y prudente Santo, huyendo las ocasiones de aplausos, y emulaciones, concluida su licion se restituyò à su Convento de Valencia, à esperar lo que ordenasse la obediència. Assi contra de los instrumentos autenticos, que de mano del Padre de San Vicente en este año 1376 damos en la Nota segunda, y no tuvieron noticia los Maestros Diago, Gomez, ni Serafin quando escrivieron, y por esso le dexan este año en Barcelona.

---

[1] Merita y Llazer, Thomas: Vida, milagros y doctrina del valenciano apòstol de Europa San Vicente Ferrer, con la canonizacion, traslaciones de su cuerpo, relíquies, cultos, aparicions y oraciones del mismo santo.  València 1755

[2] Amades, Joan: Llegendari català de sant Vicenç Ferrer. Revista valenciana de filologia. Núm. 2-4. 1954

[3] Pereç, Miquel: La vida de sant Vicent Ferrer. València 1510

[4] Merita y Llazer, Thomas: Vida, milagros, y doctrina del valenciano apòstol de Europa San Vicente Ferrer...

[5] Vidal y Micó, Francesc: Historia de la portentosa vida y milagros del valenciano apòstol de Europa San Vicente Ferrer. València 1735.

       PROFECIA DE S. VICENTS FERRER.

PROFECIA DE SANT VICENTS FERRER. Fundada en un sermó que predicà a Barcelona l’any 1403.

Acompanyada de una santa y devota recepta que compongué lo dit Sant per las que sent estérils tinguian fruit de benedicció: ab altres oracions per llibarse del dimoni ó esperit maligne, de la Pesta, Epidemia y altres calamitats, y finalment ab una deprecació y oració per alcansá una bona mort.

Vindrá un temps, que ningú lo aurá vist fins ara; plorará la Iglesia, las viudas se alsarán peganse als pits y no trobaran consól, ara es lluny però serà sens falta, y molt prop de aquell temps en que dos comensarán á ferse Reys, los seus dias no se allargaran molt. Plorau vells y ancians, suplicau, plorau si alguns veyéu lo estruendo tan fort, de modo que ni fou ni serà, no se espera veurer de major, sinó aquell que en lo judici se esperimentará. Pero la tristesa se convertirà en goig, lo Rey dels Reys, el Senyor dels Senyors, tot ho purificarà y renovarà, la Fransa ab son orgull serà del tot abatuda; lo seu Príncep, ay! Ay! Que si los bandos lo veyesen se aterrarien. Oh! Micalets! Oh! Catalans! La Casa Santa, las vostras y totas las de Espanya, previndreu y disposaréu la Justicia: los dias no distaran; estan ja á las portes veureu un senyal y no’l coneixereu, però advertint, que aquell temps las donas vestiran com els homens, y se portaran á son gust y llicenciosament; los homens vestiran vilment con las donas. Ploránt los grans, los petits se alsarán fins a pérdrese de vista, en ells estarà la font de gracia y la influencia del Cel lo seu Príncep mostrarà lo seu esplendor de la Fé: assó farà molt ruido y admiració  á tots, però no lo seguiu ab molta admiració y sols per Deu á Deu la justícia estarà per aquest (príncep, y la sua causa correrà per Deu encara que ab humilitat y pobresa) la oració serà aceptada en la presencia del Senyor, llimpiará sos consells y governs, fins á llimpiarlos ab gran puresa, y llibrará als seus amats de oprobis. Los exercits dels contraris pelearán contra ells mateixos, la gent tindran somnits espantosos, y benaventurat el que posarà tota sa confiança en Deu solament; puix a part que la gent y Regne de Catalunya tots lo habian deixat y lo tenian irritat y enujat: Oh tu Catalunya ¿Fins á cuánt confusa y postrada quedaràs defensant la justícia? Los lleons de Castilla te robaran la sanch, y se riuran de tú, però prest lo ploraran y sentiran, las tuas veus, convertinse á Deu, però serà convertida ab gran estruendo y ruido. Alsat, alsat no tardis á convertirte á ton Rey y Senyor, Deu te exaltarà fins que te vegia ab gran gloria, y mols confesarán ser el Principat més feliz de tot lo mont. Oh tú Barcelona, ciutat casta y lleal, en tú, ab tú y per tú viurà la Aguila Santa: Oh si coneguessis, oh tú Barcelona, cuántas màquines se han preparat contra tú, cuant veneno y trició; ¿qué infàmia! Las armes se previndran contra de tú, usurparán los teus blats y cremaran las tuas pallas, però la influencia de las gracias de Deu obriran los teus goigs clama la justícia fins al Cel, y no se confongan las tuas prevencions y riquezas; fins al dormir, fins al callar, alerta y vetlla, fins á fer una gran determinació: la tua gran resolució deixarà avergonyit los mals; luego, luego determinat á un tan gran fet, despertat  del son en que estàs posada, mira quet posaran en tú mal guisado, y molt dessaborit, ple de corrupció, te veuràs com la verema en lo cup, y te oprimiran molt ab gran confusió: però la tua determinació, decubrirá la traïció, y trobarà la pau en la justícia, y el rumor dels teus vehins los oprimirà. La determinació, el aliento abrasarà als mes alts y me superbos, limpiará la sizanya dels mals efectes de la ciutat y del Rey, posantlos com lo or en lo gresol, examinant-los perquè mereixian grans castichs y molts ser reduïts en cendra y escòria de la amda patria; el rumor llimpiará la mala sanch y el veneno de las víboras llisca la guilla de sus embusterías, y no visca mes, el poder está en la tua má, tú ets poderós, recelat, ves ab cuidado, los teus ulls sempre á Deu, y no dubtes te deslliuraràs dels enemics.

                                                                     FI

Thema: Timete Deum.

Vendrá un tiempo que ninguno lo habrá visto hasta ahora: llorará la Iglesia, las viudas se levantarán pegándose á los pechos, y no hallarán consuelo, ahora és lejos però será sin falta, y muy cerca de aquel tiempo, que dos comenzarán á hacerse Reyes, sus dias no se alargarán mucho. Llorad viejos y ancianos, suplicad llorad si algunos veis en el estruendo tan fuerte, de modo que ni ha sido ni serà, ni se espera ver mayor, sinó aquel que en el dia del Juicio se experimentarà. Pero la tristesa se convertirà en alegria de gozo, el Rey de Reyes, el Señr de Señores, todo lo purificarà y renovarà: la francia con su orgullo serà del todo abatida; su Principe, ay, ay! Que si los bandos lo viesen se aterrarien, Ó Miqueletes á Catalanes! La casa santa, las vuestras, y todas las de España prevendreis: y dispondreis la justícia; los dias no distarán; están ya a las puertas, vereis una señal y no la conocereis; però advertid que en aquel tiempo las mugeres vestiran como los Hombres y se portaran á su gusto y licenciosamente, los Hombres vestiran vilment como las mugeres. Llorarán los grandes los pequeños se levantaran hasta perderse de vista, en ellos estarà la Fuente de la gracia, y la influencia del Cielo: su Principe mostrarà su esplendor de la fé; esto hará mucho ruido y admiracion de todos, però no lo sigais con mucha admiracion, que solo se debe a Dios, la justícia estarà por este Principe, y su causa correrá por Dios (aunque con humildad y pobreza) la oracion serà acceptada en la presencia del Señor, y limpiará los consejos y gobiernos, hasta limpiarlos en gran pureza, y librará a sus amados de oprobios. Los exercitos de los contrarios pelearán contra ellos mismos, la gente sonará sueños espantosos, y bienaventurado el que pondrá  toda su confiança solamente en Dios; pues parece que la gente y Reyno de Cataluña todos lo habian dejado y lo tenian irritado y enojado; Ó tu Cataluña quanto confusa y postrada quedarà en la fé de Carlos defendiendo su justícia? Los leones de Castilla te robaran la sangre, y se reirán de ti, pero presto lo llorrán y sentiran tus voces; convirtiéndose á Dios, però serà convertida con grande estruendo y ruido. Levantate, levantate, no tardes á convertírte á tu Rey y Señor; Dios te exaltarà hasta que te vea con grande gloria, y muchos confesarán ser el principado mas feliz de todo el mundo. Ó tu Barcelona Ciudad casta y leal, en ti, contigu y por ti vivirá la Aguila santa: Ó si conocieses d tu Barcelona quantes maquinas se han preparado contra tu, cuanto veneno y traicion, que infàmia! Las armas se prevendrán contra tu, usurparan tus trigos, y quemaran tus pajas, però la influencia de las gracias de Dios abrirá tus gozos; clama la justícia hasta el Cielo, y no se confundan tus prevenciones y riquezas hasta hacer una grande determinacion; tu grande resolucion; dejará avergonzados los males, luego, luego, determinate á un grande hecho, despiertate del sueño en que estàs puesta, mira que te pondran en un mal guisado, y muy desaborido y lleno de corrupcion, te verás como la vendimia en el cubo, y te oprimiran mucho y con grande confusion: però tu determinacion descurrirá la traicion, y hallará la paz en la justícia, y el rumor de tus vecinos les oprimirà. La determinacion el aliento abrazará á los mas altos y mas soberbios, limpiara la zizaña de los males efectos de la Ciudad y al Rey, poniéndolos  como el oro en el crisol, examinandolos para que merezcan grande castigo, y muchos ser reducidos en ceniza y escòria de la amada Patria: el rumor limpiará la mala sangre, y el veneno de las vivoras. Salga el foco de sus embusterias y no viva mas: el poder está en tu mano,tu eres poderosa, recela ves con cuydaddo, tus ojos siempre á Dios, y no dudes te librará de tus enemigos.

Esta Profecia està fundada en un Sermon de San Vicente Ferrer, Thema Timete Deum, que predico en la Ciudad de Barcelona: està el señal en una piedra al Palacio de los Reyes sobre la Fuente á 13 de Setiembre de 1403

                       VIDA DE VICENT FERRER 1367-1398

                                 

                  

Algunes dades de la vida de Vicent Ferrer anteriors a l’any 1398, des que entrà al Convent de Predicadors fins després de l’aparició de Jesús, quan començà a predicar a Europa:

1367. Vesteix l’hàbit de dominicà el dia de santa Àgueda (5 de febrer)

1368. El dia 6 de febrer de 1368 (santa Dorotea) fa professió de fe de l’orde (dominicans). Exercirà de lector de lògica y filosofia al convent.

1376 Després dels Estudis a Barcelona i Lleida torna a València i es dedica a la predicació. L’envien a Tolosa, on va romandre més d’un any.

1378 Passa a estudiar a París, després a Roma defensa la doctrina de Sant Tomàs i torna a València. Vicent Ferrer deixa Roma perquè el demanen des del seu convent i perquè ja es veien símptomes del Cisma a la ciutat. Torna a finals del 1378, quan tenia 29 anys. A València és ordenat sacerdot.

1384 Fa de lector a la Catedral de València.

1390 Arriba a València Pero de Luna com a llegat apostòlic de Climent VII per negociar l’obediència dels estats de la península Ibèrica. Vicent viatja amb el cardenal per Castella i quan torna a València 1391 la reina Violant, esposa de Joan I el nomena el seu confessor.

1391 Vicent Ferrer és a Catalunya com a Conseller Reial i almoiner. Per ordre del rei és designat perquè controli la construcció dels sepulcres dels reis al monestir de Ripoll.

1396 Es trobà malalt i una llegenda afirma que va ser curat per Jesús, qui acompanyat de sant Francesc i sant Domènec li van enviar a predicar pel món, ja que la fi del món era propera.

1398 Comença la predicació el dia de santa Cecília. 

600 ANYS DE LA MORT DEL PARE VICENT

CISMA D’OCCIDENT I

                          

Coneixem com a Cisma d’Occident la divisió que es produí a finals del segle XIV i començaments del XV, en què hi hagué més d’un papa a Europa, establerts a Roma o a Avinyó.
Els papes residiren a la ciutat d’Avinyó entre els anys 1309 i 1377. En total parlem de set papes:

- Climent V (1305-1314)
- Joan XXII (1316-1334)- Benet XII (1334-1342)
- Climent VI (1342-1352)
- Innocenci VI (1352-1362)
- Urbà V (1362-1370)
- Gregori XI (1370- 1378)

El papa Gregori XI va instal·lar-se de nou a Roma, on va entrar solemnement el dia 17 de gener de 1377. Va morir l’any següent mentre projectava tornar a Avinyó.

A partir de la mort de Gregori XI, fins a la fi del cisma, hi hagué un papa a Avinyó i un altre a Roma, fins i tot en algun moment els catòlics arribaren a tenir tres papes.
A la mort de Gregori XI els cardenals, pressionats per la multitud que volia un papa romà o italià, van escollir l’arquebisbe de Bari, el papa Urbà VI. La seva actitud va ser rebutjada per diversos cardenals, alguns dels quals escolliren el cardenal Robert de Ginebra (Climent VII), qui s’establí a Avinyó.
Els papes de Roma foren: Urbà VI (1378-1389), Bonifaci IX (1389-1404), Innocenci VII (1404-1406) i Gregori XII (1406-1415).

Els papes d’Avinyó foren: Climent VII (1378-1394) i Benet XIII (1394-1415).
A més des del Concili de Pisa(1409) hi hagué un tercer papa a Pisa: Alexandre VI (1409-1410) i Joan XXIII (1410-1415).
Calgueren dos concilis i la renúncia de diversos papes per aconseguir que hi hagués una sola autoritat religiosa i la fi del cisma.

                                                             CISMA D’OCCIDENT II

                                                                        BENET XIII

                              
 

Pero Martines de Luna (Illueca, 1328 ?-Peníscola, 1422)
De la família dels Luna, una de les famílies més importants d’Aragó, emparentada amb la reialesa i la jerarquia eclesiàstica, estudià dret a Montpeller. Gregori IX el nomenà cardenal l’any 1375. Va ser canonge de Vic, Tarragona, Osca i Mallorca. Més tard ho va ser de Conca, ardiaca de Saragossa i prebost de València. L’any 1377,Pero de Luna, va acompanyar al Papa Gregori IX en el seu viatge a Roma. Participà en l’elecció d’Urbà VI (1378) i després en l’elecció de Climent VII (1378) que comportà l’inici del Cisma d’Occident.
Com a legat de Climent VII, l’any 1379, negocià l’obediència a Avinyó dels regnes de la península Ibèrica, aconseguí la de Castella, però no la de Portugal. Els reis de Navarra i Aragó de moment es mostraren equidistants, però els prínceps hereus, quan foren coronats donaren el seu suport al papa d’Avinyó.

El 28 de setembre de 1394 va ser elegit papa a Avinyó (Benet XIII). El nou pontífex, que havia estat considerat un bon diplomàtic, es mostrà inflexible i defensor dels seus drets. L’any 1397 Martí l’Humà confirmà la seva adhesió a Benet XIII però els reis de França, d’Anglaterra i Castella demanaren als dos papes la seva renúncia. Quan aquests s’hi van negar gran part dels estats retiraren el seu suport a Benet XIII. L’any 1398 Boucicaut ocupà Avinyó i assetjà el palau del papa. El papa Luna, disfressat de cartoixà fugí del palau (1403) i es refugià a Castelrenard, als dominis de Lluís II d’Anjou.

         


Per solucionar el cisma es van intentar diverses vies:
- La via cessionis, que pretenia que un dels dos papes, o tots dos, renunciés al papat.
- La via compromossionis, segons la qual un tercer arbitraria sobre qui havia de ser el papa.
- La via Concili. Un concili havia de decidir qui era el papa legítim.
Benet XIII no cedí a les pressions franceses que recomanaven l’adopció de la via cessionis i proposà la via conventionis, consistent en una trobada entre els dos papes on es decidiria qui tenia més drets. Benet XIII sortí de Marsella cap a Itàlia en un viatge triomfal on Vicent Ferrer i Pierre d’Ailly preparaven els sentiments de les ciutats italianes per on passaven. A finals de 1406 hagué de retirar-se cap a Marsella. L’any següent acordaren amb Gregori XII trobar-se a Savona (1407) però cap dels dos no van estar disposats a cedir el poder.
A poc a poc s’anà imposant la idea de convocar un concili per triar un nou pontífex i fer renunciar a tots dos papes.

                                                    


CISMA D’OCCIDENT. BENET XIII I VICENT FERRER



                                                  

A la mort de Joan I (19 de maig de 1396) Benet XIII cridà a Vicent Ferrer a la cort d’Avinyó i el nomenà confessor seu. El coneixia des del 1390, quan essent llegat del papa, Pero de Luna l’escollí per acompanyar-lo en la visita a Castella.

                                             

Benet XIII va voler avançar-se a la convocatòria d’un concili i n’organitzà un a Perpinyà el 1408. El concili, que durà cinc mesos, recomanà la renúncia del papa si ho feia també el seu rival.

El Concili de Pisa que començà el 25 de març de 1409, elegí un nou pontífex, Alexandre V, qui tampoc no aconseguí el reconeixement de tots els estats.

                              

Benet XIII, reconegut per Aragó, Castella i Escòcia va viure a Barcelona, al palau reial major, i després a Peníscola (1411). Des de llavors intentà mantenir la fidelitat dels regnes hispànics, i a la mort del rei Martí (1410) defensà la causa de Ferran d’Antequera, per mantenir d’aquesta manera Aragó i Castella. Al Compromís de Casp (1412) una part important dels compromissaris eren homes seus.

L’any 1413 inaugurà la controvèrsia de Tortosa, entre teòlegs cristians i rabins jueus i al 1414 es va obrir el Concili de Constança. Benet XIII es reuní a Perpinyà amb l’emperador Segimon i el rei Ferran (1415). Benet es negà a abdicar i abandonà la ciutat i des de Cotlliure es dirigí per mar a Peníscola.

Poc abans de la reunió del concili es van reunir a Morella, el rei Ferran d’Antequera, el papa Benet XIII i Vicent Ferrer, el papa va fer la seva entrada a la ciutat el dia 18 de juliol del 1414. La trobada, que va durar cinquanta dies, tenia com a objectiu aconseguir la renúncia de Benet XIII al papat per solucionar el cisma.