ES DESTINA A ESCOLA D'ENSENYAMENT PRIMARI DE LA GENERALITAT L'EDIFICI QUE FOU ESCOLA PARROQUIAL

 

 

S’ACCEPTA LA PROPOSTA DE L’AJUNTAMENT DE SASSERRA DE BAGES DE DESTINAR A ESCOLA D’ENSENYAMENT PRIMARI DE LA GENERALITAT, L’EDIFICI QUE FOU ESCOLA PARROQUIAL.

 

A l’Arxiu Nacional de Catalunya es conserva còpia d’un Decret del Conseller de Cultura en el qual s’accepta l’oferiment de l’ajuntament de Sasserra de Bages de destinar a escoles d’ensenyament primari de la Generalitat de Catalunya de l’edifici que fou Escola Parroquial.

Art. 1er. És acceptada la proposta de l’Ajuntament de Sasserra de Bages, de destinar a Escola d’Ensenyament Primari de la Generalitat l’edifici que fou Escola  parroquial, situat a la plaça Major núm. 24. (Cal recordar que en aquells moments formaven també part de la Plaça Major les cases de l’actual carrer de Balmes)

Es crea una escola unitària amb la corresponent plaça de mestre.

L’Ajuntament de Sasserra de Bages haurà d’encarregar-se de la conservació de l’edifici escolar i de les despeses de llum, calefacció, aigua, neteja i personal subaltern.

 

El decret es va publicar al DOGC el dia 8 d’octubre de 1937, núm. 281 pàg. 133.

L’escola parroquial, creada l’any 1914, després de la guerra va continuar existint fins als anys seixanta del segle XX. L’escola es tancà pel Nadal de l’any 1966.

SANT FELIU SASSERRA, DEL TERME DEL LLUÇANÈS

SANT FELIU SASSERRA, DEL TERME DEL LLUÇANÈS

 

 

 

   La història de Sant Feliu Sasserra no s’explica sense el Lluçanès i la història del Lluçanès no s’explica sense l’aportació de Sant Feliu Sasserra.

 

 

Malgrat que alguns  pensin que el Lluçanès es va crear fa quinze anys, en els documents medievals ja se’n parla. Volem destacar-ne un que recull els privilegis de la vila (1599), la primera població del Lluçanès declarada vila, on  parlen del “terme i lloctinentia” del Lluçanès

 

 Capítols per lo bon govern de la vila i parròquia de Sant Pheliu Çacerra

 

                                    Sti. Phelicis Saserra

 

Nos Fhilippus, Dei gratia, Rex Castella, Aragonum,  Legionis utrisque Sicilie, Hierusalem, Portugallie, Ungarie, Dalmatae, Croatie, Navarre, Toleti, Valentie, Galletie, Mayoricarum, Hispalis, Sardinie, Cordube, Corcica, Murtie, Giennis  Algarby, Algezira, Gibraltaris, Insularum Canarie, nec non Indiarum orinetalium & occidentalium Insularum ac terre firme maris Oceani, Archidux Austrie, Dux Burgundie, Brabantie, Mediolani,  Athenarum & Neopatrie, Comes Abspurgii, Flandrie, Tirolis, Barchinone, Rossellonis & Ceritanie, Marchio Oristami, comes Goceani.  Quia  Regalis favor tunc debet esse propentior & amplior cum justis populorum supplicationibus implorator. Hys precipie que ipsorum populorium comudum & vucutatem (?) respitiunt hic est quod cumpro parte fidelium nostrum hominum ville & parrochie Sancti Phelicius Çaçerra  fuerun nobis oblata & inseriptis  humiliter presentable in viam supplicationis capitula quedam quorum tenores unus post aluim sercatim seguntur; Señor los Promens Sindict y Universitat y singulars persones de la vila y parroquia de St Pheliu Çacerra del terme y lloctinentia de Llussanès suppliqen a V. Magt sia de Son Real Servey concedir y atorgar los Privilegis en y sobre los baix scrit capítols per lo bon govern de dita vila y parrochia y dels poblats en aquella.

 

 El Lluçanès apareix a tota la documentació de l’època:

La reina Maria, muller d’Alfons el Magnànim concedí un privilegi l’any 1445 on reconeixia autonomia a la comarca i instaurava una sotsvegueria que tindria dos centres, Sant Feliu Sasserra i Perafita. Aquest privilegi fou revocat pel rei l’any 1452.

 

La baronia del Lluçanès fou venuda el 5 de febrer de 1611 pel baró Francesc d’Agulló a la universitat del Lluçanès per 7.000 lliures. Llavors es creà la sotsvegueria del Lluçanès, la cúria o centre administratiu de la qual s’instal·là a Sant Feliu Sasserra, l’única vila que en aquell moment hi havia al Lluçanès. Formaven la sotsvegueria  Sant Feliu Sasserra, Santa Eugènia de Relat, Sant Marçal de Relat, Santa Maria de Lluçà, Santa Eulàlia de Puig-oriol, Santa Maria d’Olost, Sant Julià de la Cirera, Santa Eulàlia de Pardines, Sant Vicenç de Prats de Lluçanès, Sant Andreu de Llanars, Sant Pau de Pinós, Santa Maria de Salselles, Santa Creu de Jutglars, Sant Martí d’Albars, Sant Pere de Perafita, Sant Cristòfol de Borrassers, Sant Agustí de Lluçanès i Sant Genís del Pi.

La sotsvegueria del Lluçanès la formaven pobles que pertanyien a la corona. No tingué mai pobles de senyoriu. Sobremunt era feu del bisbe de Vic, Alpens del monestir de Ripoll i Santa Maria i Sant Martí de Merlès del comte d’Aranda i de Lluís de Merlès respectivament. Alguns municipis de reialenc com Oristà, Sant Bartomeu del Grau i Sant Boi de Lluçanès no s’incorporaren a l’autoritat del sotsveguer i van continuar vinculats a Manresa o a Vic.

 

La Sotsvegueria del Lluçanès fou suprimida pel Decret de Nova Planta del 1716, després de la derrota dels catalans a la Guerra de Successió. Decret que suprimí l’administració catalana tradicional per les lleis i costums castellans.

La creació del “Corregimiento de Manresa” suposà que gran part dels municipis del Lluçanès passessin a dependre de Manresa. Després del Decret de Nova Planta, Manresa es va confirmar com la capital del corregiment de Manresa, que agrupava els territoris del Bages, Berga, el Lluçanès i el Moianès. El corregiment va subsistir fins a l'any 1839.

El Departament de Montserrat fou un departament francès de la Catalunya integrada dins el Primer Imperi Francès de Napoleó I, quan aquest separà Catalunya del Regne d'Espanya. El departament de Montserrat fou creat el 26 de gener de 1812 i comprenia totes les terres travessades pel curs baix del riu Llobregat, el Penedès, el Vallès i el Maresme. Barcelona fou la prefectura del departament i Manresa i Vilafranca del Penedès les sotsprefectures. El departament desaparegué el 1814, quan França evacuà la península Ibèrica que havia estat ocupant des del 1807.

 

Entre la divisió en corregiments (1716) i la de partits judicials (1834) el lluçanès va tenir reconeixement administratiu sota l’ocupació francesa (1810). L’administració napoleònica catalana, comandada pel Mariscal Auregeau, decretà la divisió del Principat en quatre departaments o corregiments, els quals quedaven subdividits en tres sotscorregiments i aquets en diversos cantons. El corregiment de Barcelona tenia Manresa i Vic com a sotscorregiments. La major part del Lluçanès s’unia a Manresa formant el cantó de Prats de Lluçanès. El mariscal  Augereau el 6 de març del 1810, dividia Catalunya en quatre corregiments. Els de Barcelona i Girona eren semblants a les actuals províncies, deixant de banda la Cerdanya. El corregiment de la Seu d’Urgell era una demarcació pirinenca i el de Reus ocupava tota la Catalunya Nova, encara que no van arribar a delimitar-se.

Com a resposta, el 17 d'abril del 1810 Josep Bonaparte va establir    quatre  prefectures amb denominacions fluvials: Llobregat, Ter, Cinca i Segre, i Ebre. No va tenir cap efectivitat, però per primer cop es definien les quatre capitals actuals, i la solució per la demarcació de l'interior que a la llarga es va acabar adoptant: la unió de l'Alt Pirineu amb la plana de Lleida.

El 26 de gener del 1812  Napoleó va decretar l'annexió de Catalunya al  Primer Imperi Francès, i la va dividir en quatre departaments: Departament del Ter amb capital a Girona, Departament de Montserrat amb capital a Barcelona, Departament de les Boques de l’Ebre amb capital a Lleida i Departament del Segre amb capital a Puigcerdà. Destaca la incorporació de la Vall d’Aran al departament de l'Alta Garona, la incorporació de diverses ciutats de la Franja de Ponent al departament de les Boques de l'Ebre, i la incorporació d'Andorra al departament del Segre, en canvi no es van atendre les peticions favorables a la unificació de la Cerdanya. Els límits interiors eren semblants a la divisió en corregiments del 1810, amb la plana de Vic incorporada a Girona.

L’any 1828 l’Audiència de Catalunya creà les alcaldies majors. Al corregiment de Manresa s’instal·laren a Berga i Moià.

L’any 1834 es publicà la divisió judicial espanyola.

La divisió provincial actual va ser ideada l’any 1833.

Tenim altres divisions administratives que ens lliguen al Lluçanès, podem començar per l'administració parroquial del bisbat de Vic, molt anterior a la divisió comarcal.

Sant Feliu Sasserra forma part del deganat del Lluçanès des del segle XIII.

 

 UNS MOTS PER A LA REFLEXIÓ

Voler sortir de la comarca del Lluçanès, sense haver estudiat a fons tot el que en fa referència és una vergonya, una decisió presa de manera legal, però no moral. Vox des dels parlaments de les Illes i del País valencià de forma també “legal” està atacant la llengua i la cultura. El regidor de cultura ha estudiat totes les repercussions que té sortir de la comarca del Lluçanès? Potser estan jugant contra els interessos dels pagesos de Sant Feliu i de tots els habitants de la vila?

 

Joan Ramon Domènech, actual alcalde, ha declarat que “la nostra intenció és sortir-ne, tornar a punt de partida i, a partir d’aquí, mirar quins avantatges i inconvenients hi ha i valorar si val la pena formar-ne part.”

Valorar si val la pena formar-ne part es pot fer des de dins de la comarca o des de fora, ningú els obliga a pronunciar-se fins al mes de març de 2026. No és més normal mirar com funciona des de dins i intentar aconseguir beneficis per a Sant Feliu que no sortir-ne sense tenir cap seguretat que podran entrar-hi de nou?

Estem perdent una oportunitat històrica important. Si quatre persones sense trellat decideixen que Sant Feliu surti del Lluçanès la història els jutjarà, i la valoració no serà gaire bona.

Els quatre regidors que van votar sortir del Lluçanès van ser:

 Joan Ramon Domenech i Perarnau 

Anna M. Yebra i Altimiras

Ramon Domenech i Taulats 

Albert Rodellas i Serra 

El Lluçanès i d'altres

 

 

El Lluçanès i d’altres: i tanmateix es mou!

Geògraf i demògraf

Xavier Rubio Cano

Manresa | 30·03·23 | 06:23

 

Cartell de benvinguda a Sant Feliu Sasserra, municipi que, d'entrada, s'integrarà al Lluçanès OSCAR BAYONA

E pur si muove, diuen que va dir Galileu Galilei quan el Tribunal de la Inquisició de l’Església Catòlica Apostòlica i Romana el va obligar a renunciar a la seva visió (copernicana) del sistema planetari on, per ell, s’orbitava entorn el Sol, enfront la fe que els cossos celestes orbitaven entorn la Terra. Doncs sí, una veritat (o doctrina de la fe) tant immutable, com el model i lleis d’organització territorial de Catalunya (LlOTC), tanmateix es mou. Ni tant com caldria, ni amb la celeritat òptima. Però en les últimes setmanes i mesos hi ha hagut dues novetats. Comencem per la realitat ja tangible.

El 7 de març passat, el ple del Parlament de Catalunya aprovà la llei de canvi d’adscripció comarcal i veguerial dels municipis de Torà i Biosca, perquè es puguin incorporar tant al Solsonès com a la Catalunya Central. El procés polític ha estat bastant llarg, i l’institucional, l’adequat acomplint les lleis (LlOTC), però arribant on, legítimament, van decidir ambdós ajuntaments: autodeterminant, sobiranament, la seva adscripció territorial, a les necessitats administratives i sòcio-econòmiques de la dinàmica de relació dels seus habitants en l’espai real de les seves vides. Si busqueu les declaracions dels opositors al canvi d’adscripció, podreu fer el màster de l’imaginari que determinades visions polítiques i/o administratives tenen de les LlOTC i entendreu, millor, la metafora de Galileu. Perquè, precisament, des d’una perspectiva d’anàlisi territorial i geogràfica, allò que s’ha esdevingut amb Torà i Biosca és l’avantsala del que podria esdevenir-se amb total coherència: la creació, administrativa, de la comarca de l’Alta Segarra, conformada per municipis de l’actual Anoia (la gran majoria), de la Segarra i del Solsonès; perquè tant la configuració de la Segarra i de l’Anoia, el 1936 i el 1987-88, fou de les més discutibles i debatudes. Per tant, just després del Lluçanès, junt amb el Baix Montseny (per entendre’ns ràpid Sant Celoni i entorns) i la Baixa Segarra (Santa Coloma de Queralt i entorns) són de les realitats territorials que necessiten una nova realitat administrativa.

«La realitat social, econòmica i cultural va una velocitat superior i amb una dinàmica intensa i viscuda»

I el Lluçanès? Primer el govern expressà, mitjançant el secretari de Governs Locals i Relacions amb l’Aran, la voluntat de «desencallar» la creació de la comarca perquè fos realitat abans de les eleccions municipals del 28 de maig. Setmanes després, i després de debatre-ho amb les alcaldies dels Ajuntaments possiblement implicats, el govern rectificava, proposant un òrgan de govern «transitori» que tindrà forma de mancomunitat amb la idea que la nova comarca comenci a funcionar a partir del 2027. I, en un nou gir, el 21 de març, el govern aprovà el projecte de llei pel qual es crearia la comarca del Lluçanès (amb Alpens, Lluçà, Olost, Oristà, Perafita, Prats de Lluçanès, Sant Feliu Sasserra, Sant Martí d’Albars i Sobremunt), contemplant la mancomunitat transitòria, la constitució efectiva abans de les municipals del 2027, i donant opció Sant Feliu a decidir, abans de 31 de març de 2026 si s’integra al Lluçanès o roman al Bages. 

 Des del total respecte a les voluntats governamentals i dels ajuntaments implicats en el procés de creació de la comarca administrativa, en el cas lluçanenc (com en els que vindran) la meva opinió és favorable per tal que el fet administratiu s’esdevingui, definitivament! Perquè la comarca, geogràfica, natural, viscuda i sentida, és un fet, realment existent, i sigui quan sigui, hauria de ser, també i definitivament, un fet administratiu! I quan sigui ho farà amb una composició (la que en resulti) sense bloqueigs davant els dubtes o els rebuigs de part dels municipis més perifèrics; perquè aquells que no hi acabin confluint inicialment, molt probablement n’acabaran sol·licitant l’adscripció i serà més d’hora que tard, atès que la nova administració comarcal esvairà dubtes. Ni ara i ni aquí és on fer el memorandum del perquè el Lluçanès és un comarca i de les vicissituds de perquè, fins ara, no ho ha estat administrativament, perquè d’altres persones ho han fet i ho poden fer i molt millor que jo.

Des del respecte a les voluntats governamentals i dels ajuntaments, en el cas lluçanenc (com en els que vindran) la meva opinió és favorable per tal que el fet administratiu s’esdevingui, definitivament!

Però si cal criteri d’autoritat experta (forana al territori lluçanenc) escullo un nom i les seves obres: en Jesús Burgueño, De la vegueria a la província i Història de la divisió comarcal de Catalunya. En termes de política pública, la creació de la comarca administrativa (del Lluçanès i de les que haurien de venir, com l’Alta Segarra) hauria de respondre a la pregunta: les persones que viuen als municipis que poden formar part del Lluçanès (que són més que les que són considerades ciutadanes) tindran, amb la nova comarca administrativa, una millor atenció per l’administració? És a dir, rebran millor política pública amb la nova comarca? Per cert, però que és la política pública? De fet, la política pública té el seu origen en un problema o una necessitat o bé no resolts o que pot ser millor resolts i/o tenir una millor solució. No seria, també en sí, una millor solució (per donar una resposta a un problema o necessitat no resolta) la creació administrativa de la comarca del Lluçanès? Torno, per si us heu perdut, amb la giragonça! No tindria, major i millor capacitat de detecció de necessitats (i problemàtiques a resoldre) i de solucions per a la millora, una comarca administrativa lluçanenca (que les actuals osonenca, bagenca o berguedana i sense menystenir-les)? Si més no, capacitat d’ajust atès que les polítiques públiques i la seva capacitat de resposta depenen de la seva bona formulació, en els seus objectius factibles d’assolir, amb els recursos adequats en el temps i amb les relacions entre actors i les seves agendes i interessos. Per respondre a aquestes preguntes obertes, que es poden plantejar des de la concepció de política pública, a març de 2023 tenim allò que sempre és difícil d’obtenir quan es vol avaluar (abans d’implementar) una decisió de política pública: el cas semblant, perquè exacte no pot ser perquè tot és únic! 

L’1 de maig de 2015 es publicà al Diari Oficial de la Generalitat la creació de la comarca administrativa del Moianès. Qualsevol dels dubtes i preguntes que es puguin plantejar en relació a la creació de la comarca administrativa del Lluçanès, es poden respondre a partir de l’experiència del Moianès! Lluçanès i Moianès no són pas exactes, però força més semblants (entre ambdues) que amb el Pla de l’Estany, l’Alta Ribagorça o el Pla d’Urgell, les tres anteriors comarques creades administrativament (al ja llunyà 1987!). 

Així es pot afirmar que les persones dels municipis que formen part del Moianès (i que també són més les que són considerades ciutadanes) tenen una millor atenció per l’administració comarcal, reben una millor política pública, per una major i millor capacitat adequada de detecció de necessitats (i problemàtiques a resoldre) i de solucions per a la millora (sense menystenir les anteriors administracions comarcals bagenca, osonenca i vallesano-oriental). I si tenien pors han desaparegut perquè el seu Consell Comarcal col·labora i comparteix el que escaigui amb els anteriors o d’altres. Òbviament que el Consell Comarcal és una eina administrativa, que de per se, no neix amb una bona administració. Però el cas del Moianès demostra que aquells territoris que han tingut projecte i voluntat, amb una eina modesta (en termes administratius en comparació amb les Diputacions) com és l’administració comarcal es fa molt més i millor per un territori que ja és una comarca geogràfica, viscuda i sentida. Una darrera qüestió: existeix alguna demanda en dissoldre la comarca del Moianès i/o d’adscripció dels seus actuals municipis a les comarques anteriors? No, per tant funciona millor la comarca administrativa del Moianès! Ja l’any 2015 s’obrí el debat i es tancà ràpid (com ara) i el Lluçanès no ho fou, el Moianès sí... i l’experiència del Moianès comarca administrativa avala , de totes totes, que el Lluçanès no només pot ser-ho sinó ha de ser-ho perquè el resultat també serà positiu per les persones. 

L’any 2000 vaig ser un dels vuit membres de la Comissió d’experts pel procés de revisió de l’organització territorial de Catalunya, creada pel govern a instància del consens de tots els grups del Parlament de Catalunya. Aquella comissió redacta un Informe, batejat pels mitjans com a Informe Roca (pel cognom del President d’aquella comissió, en Miquel Roca i Junyent). Allà, per unanimitat, es proposà la creació del Moianès; però la creació de la comarca del Lluçanès, tot i el suport dels geògrafs, no tingué unanimitat (per motius més politico-instrumentals que de fons i de realitat territorial) i només es proposà com a sub-comarca. De la mateixa manera que el Moianès hagué de trigar 15 anys pel reconeixement administratiu (essent proposada comarca) ara el Lluçanès ja hauria compensat (fins ara amb 8 anys més d’espera que seran 12 el 2027) la seva «subcategorització» injusta, i precisament amb l’aval del camí del Moianès comarca administrativa, definitivament també cal que n’esdevinguí a efectes d’administració comarcal.

La realitat social, econòmica i cultural va una velocitat superior i amb una dinàmica intensa i viscuda; l’ administració i la política és lenta i carregada d’obstacles per interessos no pas col·lectius sinó de pèrdues i guanys de molles de poder, quan la qüestió és el pa sencer del bon govern. Seguint, i acabant, a la manera de l’Ovidi Montllor: «Tot era de tothom. Perquè vull! Perquè tot és de tots! I acabo la cançó. Perquè vull! Tot comença en un mateix!»