Translate

dimecres, 16 de desembre del 2015

EL SÀHARA OCCIDENTAL




Cap als anys setanta del segle XX el Sàhara espanyol, situat entre el Marroc i Mauritània, tenia una extensió aproximada de 280.000 quilòmetres quadrats i una població que s'acostava als 70.000 habitants.



Els contactes del regne de Castella amb aquests territoris comencen al segle XV. Al segle XIX Espanya va prendre possessió del territori i van fundar dues bases pesqueres, una de les quals a Dakhla (Villa Cisneros). L'ocupació efectiva de tot el territori no es completà fins a meitat dels anys trenta del segle XX.
L'any 1967 l'ONU va recomanar la descolonització del territori i, des de 1970, el Marroc, Mauritània i Algèria n'exigiren la descolonització. L'agitació dels sahrauís ja havia començat. L'any 1968 es creà el Moviment d'Alliberament de Saguia el Hamra i Riu d'Or, liderat per Sidi Brahim Bassiri i l'any 1973 es fundà el Front Polisario.
Ara fa quaranta anys que Espanya va protagonitzar un dels episodis més foscos de la seva història. Davant de la pressió internacional, el govern espanyol va anunciar que la situació del Sàhara es resoldria en un referèndum d'autodeterminació.

El rei del Marroc, Hassan II, va organitzar una invasió de civils i militars coneguda com a Marxa Verda per ocupar el territori.


Franco era contrari a cedir el terrirori al Marroc, però la seva malaltia va permetre que persones del règim com Carlos Arias i José Solís rendissin els interessos espanyols al Marroc.
El 2 de novembre el príncep Joan Carles va ser enviat a El Aaiun per escenificar una suposada defensa dels sahrauís i dels seus drets.


 
El 6 de novembre de 1975 la Marxa Verda, organitzada pel Marroc, va penetrar en territori Sahrauí, cosa que va suposar l'inici de l'ocupació marroquina.



El 14 de novembre de 1975, Espanya, el Marroc i Mauritània van emetre a Madrid una declaració de principis sobre el territori, L'Acord de Madrid, segons el qual Espanya cedia les seves responsabilitats com a Potència administradora del territori a una administració temporal tripartita.
El Front Polisario proclamà la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i inicià la lluita contra els nous estats ocupants.
Espanya abandonà definitivament el Sàhara al mes de febrer de 1976 i el territori es dividí en dues parts controlades pel Marroc i Mauritània. L'any 1979 Mauritània abandonà els territoris que ocupava, que foren ocupats pel Marroc, estat que ha construït un mur de més de 2.000 quilòmetres de llarg que divideix de nord a sud la part ocupada pel Marroc i els territoris controlats pel Front Polisario.
El Marroc i el Front Polisario van signar un alto el foc (1991) i l'ONU hi va establir la Missió de Nacions Unides per al referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO). Passasts quaranta anys encara no s'ha fet el referèndum.

Els acords de Madrid no van fer al Marroc ni a Mauritània potències administradores del territori, cosa per la qual el Sàhara Occidental segueix sent, a efectes jurídics, un territori no autònom administrat per Espanya. Un informe sol·licitat pel Consell de Seguretat (document S/2002/161), datat el 29 de gener de 2002 diu:
El 14 de novembre del 1975 Espanya, el Marroc i Mauritània van emetre a Madrid una declaració de principis sobre el Sàhara Occidental (l”Acord de Madrid”), d'acord amb el qual les facultats i responsabilitats d'Espanya, com a Potència administradora del Territori, es van transferir a una administració tempporal tripartida. L'Acord de Madrid no va transferir la sobirania sobre el Territori ni va conferir a cap dels signants la condició de Potència administradora, condició que Espanya, per si sola, no podia haver transferit unilateralment. La transferència de l'autoritat administrativa sobre el territori al Marroc i Mauritània el 1975 no va afectar la condició internacional del Sàhara Occidental com Territori no autònom.

Acabada la dictadura, Espanya no va canviar d'actitud. Ni els polítics de dreta ni els d'esquerra que quan no manaven donaven suport al poble sahrauí no han defensat la causa del poble del Sàhara Occidental. I el rei espanyol es declarava públicament germà d'aquell Hassan II que va iniciar la invasió del territori.



Les promeses espanyoles de respectar el territori i els drets dels sahrauís, el vent les va escampar per les dunes...



D'UN TEMPS, D'UN PAÍS...


























Smara






















































16 de desembre de 2015


EL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UE ANUL·LA ACORD COMERCIAL AMB MARROC


El passat 10 de desembre, Dia Internacional dels Drets Humans, vam conèixer una notícia molt oportuna: el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va fer cas a la demanda del Front Polisari i va anul·lar l'acord de lliure comerç en matèria agrícola i pesquera entre la UE i el Marroc per violar els drets dels saharauis.

La sentència suposa un triomf històric per al Front Polisario perquè és la primera vegada, en els 40 anys d'ocupació marroquí del Sàhara, que s'ha anul·lat un acord internacional entre la UE i el Marroc ignorant les pressions del monarca marroquí Mohamed VI.

Espanya va colonitzar el Sàhara Occidental fins el 1975, any que, en la mort de Franco i buscant complaure França i EEUU, enlloc d'entregar la sobirania del territori al poble que hi vivia, va entregar-la fraudulentament a Mauritania i el Marroc. Quan Mauritania es va retirar derrotada pel Front Polisari, el Marroc, que havia acceptat quedar-se la meitat del territori, va passar a ocupar-ne militarment la totalitat. Des de llavors, la meitat de la població saharaui viu refugiada al desert d'Argèlia, on hi van arribar escapant del bombardeig marroquí dels civils en fuga, i l'altra meitat ha quedat atrapada al Sàhara ocupat, on el règim alauita i la població colona practiquen polítiques de discriminació econòmica i social i polítiques culturals de 'marroquinització' de la població.

El Tribunal de Justícia va reconèixer que cap país de la Unió Europea ni la ONU accepten que Marroc tingui cap mandat per administrar el territori del Sàhara Occidental, i per tant, no es pot garantir que els productes agrícoles o pesquers que s'exporten des de Marroc a Europa no provinguin del territori saharaui, cosa que implicaria que la UE estaria donant cobertura a un acte de pillatge contrari als drets dels saharauis. Per tant, l'acord seria vàlid si només exportés productes provinents del Marroc i no del Sàhara, però això implicaria la supervisió del Consell de la Unió Europea perquè la sentència tampoc reconeix que el Marroc sigui apte per supervisar aquesta qüestió.

Els 28 països de la UE han autoritzat els serveis jurídics del Consell de la UE a recórrer la sentència, cosa per a la qual tenen dos mesos, perquè volen poder comercialitzar amb el Marroc en els termes avantatjosos que l'acord promou (sobretot hortalisses fora de temporada i peix) i perquè no volen entrar en conflicte amb un veí que juga al màxim la carta del control de la immigració i del terrorisme. Però en tot cas, s'haurà de contemplar, tal com deixa clar la sentència, que el Front Polisari és el "representant legítim" i l'"interlocutor vàlid" del territori saharaui, i en aquest sentit el seu representant a la UE ha declarat que estan llestos per obrir un nou capítol de negociacions amb la UE i les empreses interesades per trobar un terreny legal perquè puguin comercialitzar respectant el Dret Internacional.

Veurem què acaba passant, però en tot cas es tracta d'un pas endavant, que ajuntant-lo a la determinació de l'enviat especial de ONU per al Sàhara, Christopher Ross, que vol que el poble saharaui tingui la última paraula sobre la solució al conflicte, i el fet que Suècia estigui estudiant ser el primer país europeu que pugui reconèixer el Sàhara Occidental (cosa que ha fet que Marroc llanci un boicot encobert contra Ikea i altres empreses sueques per la seva "postura hostil"!), vol dir que algunes coses s'estan movent en aquest conflicte.


SÀHARA OCCIDENTAL

Un llibre denuncia el «frau» comès per Espanya amb el Sàhara

 L’arxiu del darrer representant espanyol al Sàhara Occidental aporta informació confidencial sobre el lliurament del territori al Marroc

 "Sáhara español: el gran fraude. Los papeles de Rodríguez de Viguri", del periodista Pau Ignasi de Dalmases, es presentarà l’11 de maig.
En el llibre, Sáhara español: el gran fraude. Los papeles de Rodríguez de Viguri (Sial Pigmalión), l’autor aporta documents inèdits sobre eldarrer any de l’etapa colonial espanyola (1974-75). Es presentarà l’11 de maig a la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Luis Rodríguez de Viguri, ja desaparegut, va arribar al Sàhara Occidental el 1974 com a secretari general del territori, el segon després del governador general, Federico Gómez de Salazar.
  
Un llibre amb material inèdit
En el llibre de Dalmases, hi ha material inèdit, com el referent a l’operació feta des de l’administració colonial per organitzar un partit polític proespanyol, el Partit d’Unió Nacional Saharaui (PUNS), amb el contingut de les gravacions de les converses entre Rodríguez de Viguri i Jalihenna Rachid, primer dignatari sahrauí i més tard alineat amb el Marroc. O les notes escrites pel militar sobre els darrers mesos d’ocupació espanyola, quan ja el territori estava sentenciat a convertir-se en colònia marroquina.
Un capítol saborós del llibre és el referent a la intervenció que va fer Rodríguez de Viguri al Congrés el 1978, en una sessió informativa sobre el Sàhara, on va aportar detalls sobre els interessos econòmics que van jugar a favor de l’operació de “regalar” el Sàhara a Hassan II. En aquesta operació hi va jugar un paper destacat l’exministre franquista José Solís Ruiz.
 

 Pau Ignasi de Dalmases, publica «Sáhara español: el gran fraude» | Adrià Costa

Els documents d’un antic alt càrrec de l’administració espanyola demostren l’engany que l’estat espanyol va cometre contra els sahrauís en lliurar el territori al Marroc. El periodista Pau Ignasi de Dalmases s’ha capbussat en l’arxiu del coronel Luis Rodríguez de Viguri, que fou el número dos al Sàhara just abans que el territori fos rendit al Marroc en virtut dels Acords de Madrid de novembre del 1975.


Fotografies del Sàhara Occidental. Foto: Adrià Costa


Un cop allí, va romandre lleial al que era, sobre el paper, la política del règim polític espanyol anunciada per Franco: procedir a un procés de descolonització que havia de culminar amb la independència. Però les coses van anar d’una altra manera. Les pressions del Marroc, però també dels Estats Units i França en el context de la guerra freda, el temor a un Sàhara dominat pel Front Polisario, aliat d’Algèria i de tendències socialitzants, el pànic de Madrid a una crisi armada amb Rabat i l’agonia de Franco van ser un còctel impossible de dirigir pels dirigents franquistes.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada