LLIBRE D'AMIC E AMAT

 

2016. ANY LLULL


700 anys de la mort de Ramon Llull
Llibre d'Amic e Amat

 

VIDA DE RAMON LLULL

 Ramon Llull és un personatge excepcional. Va escriure sobre temes científics i religiosos en diverses llengües, segons l'auditori a qui es dirigia. Va escriure en llatí, català, occità i àrab.

Sabem part de la seva biografia a partir l'obra Vida coetània que va escriure o va dictar, l'any 1311, a la Cartoixa de Vauvert.

Nascut a Ciutat de Mallorca (1232 o 1233) poc després de la conquesta de l'illa, va viure a la cort de l'infant Jaume de Mallorca, es va casar i va tenir fills. Cap als trenta anys la seva vida va canviar completament. Va consagrar la seva vida a Jesucrist i va dedicar nou anys a formar-se per escriure i demostrar que l'única religió veritable era la cristiana. D'aquesta època és l'obra Llibre de contemplació.

Un altre fet important en la vida de Ramon Llull és el que es coneix com a la il·luminació de Randa, l'any 1274 a la muntanya de Randa va crear, segons ell per inspiració divina, la seva Art que li serviria per demostrar les veritats de la fe cristiana. Gran part de les seves obres (aproximadament 260) hi estan relacionades i l'Ars brevis, i l'Ars Magna en són les versions més completes.

Va viatjar per bona part d'Europa i el nord d'Àfrica.

Llull va aprofitar diversos gèneres literaris per fer arribar el seu pensament als seus coetanis: gènere narratiu el Blanquerna (1283) i el Fèlix o Llibre de meravelles (1288-1289) poesia com en el Desconhort (1295) o el Cant de Ramon (1301), diàlegs com el Llibre del gentil e dels tres savis (1274-1276).

La vida de Ramon Llull ha estat explicada des de diversos punts de vista. Una col·lecció de cromos publicats a la postguerra en dóna una visió franquista de la vida del beat.

LLIBRE D'AMIC E AMAT

 Al Llibre d'Evast e Blanquerna, a la cinquena part, Ramon Llull escriu una col·lecció de metàfores morals, aforismes de caràcter religiós, que ens mostren el pensament del protagonista, ara convertit en ermità. Blanquerna condensa la seva experiència contemplativa  en tants versets com dies té l'any.

Els aspectes més famosos del Llibre d’amic e amat són els que descriuen el paper  de les criatures (sol, estrelles, núvols, ocells, camins...) en l’estímul de l’amor a Déu, i l’estat emotiu de l’ànima enamorada, tempestejada pel desig, l’oblit, la pena, la recerca, l’enyorança i el plor. És aquí on Ramon es fa eco de temes de la poesia amorosa universal, des del Càntic dels càntics als trobadors occitans, sempre des de la peculiar perspectiva de  l’impuls cap al transcendent.

 Esdevenc-se, un dia, que l'ermità qui estava en Roma, segons que damunt havem dit, anà a visitar los ermitans e els rescluses qui eren en Roma, e atrobà que en alcunes coses havien moltes de temptacions per ço cor no sabien haver la manera qui es covenia a llur vida; e pensà que anàs a Blanquerna ermità que li faés un llibre qui fos de vida ermitana, e que per aquell llibre pogués e sabés tenir en contemplació, devoció, los altres ermitans. Estant un dia Blanquerna en oració aquell ermità venc a la cel·la de Blanquerna e prega'l del llibre damunt dit. Molt cogità Blanquerna en qual manera faria lo llibre ni de qual manera...

Blanquerna estava en oració e considerava la manera segons la qual contemplava Déu e ses virtuts: e con havia finida sa oració, escrivia ço en què havia contemplat Déu. E açò faïa tots jorns; e mudava en sa oració novelles raons, per tal que de diverses maneres e de moltes componés lo Llibre d'Amic e Amat, e que aquelles maneres fossen breus, e que en breu temps l'ànima ne pogués decórrer.
E en la benedicció de Déu, Blanquerna començà son llibre, lo qual departí en aitants verses com ha dies en l'any. E cascú vers basta a tot un dia de contemplar Déu, segons l'Art del llibre de contemplació.

1. Demanà l'amic a son amat si havia en ell nulla cosa romasa a amar; e l'amat respòs que ço per què l'amor de l'amic podia muntiplicar, e era a amar.

2. Les carreres per les quals l'amic encerca son amat són llongues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs e de plors, e enluminades d'amors.

3. Ajustaren-se molts amadors a amar un amat qui els abundava tots amairs; e cascú havia per cabal son amat e sos pensaments agradables, per los quals sentien plaents tribulacions.

4. Plorava l'amic e deïa: -¿Tro a quant de temps cessaran tenebres en lo món, per ço que cessen les carreres infernals? Ni l'aigua, qui ha en costuma que decórrega a enjús, ¿quan serà l'hora que haja natura de pujar a ensús? Ni els innocents ¿quan seran més que els colpables?

5.- Ah! quan se gaubarà l'amic que muira per son amat? Ni l'amat, quan veurà son amic llanguir per sa amor?

6. Dix l'amic a l'amat:- Tu qui umples lo sol de resplendor, umple mon cor d'amor. Respòs l'Amat: - Sens compliment d'amor no foren tos ulls en plor, ni tu vengut en est lloc veer ton amador.

7. Temptà l'amat son amic si amava perfectament; e demanà-li de què era la diferència qui és enfre presència e absència d'amat. Respòs l'amic: -D'innorància e oblidament, coneixença e remembrament.

8. Demanà l'amat a l'amic: -Has membrança de nulla cosa que t'haja guardonat, per ço me vols amar? Respòs: -Hoc per ço cor enfre los treballs e els plaers que em dónes, no en fas diferència.

9. - Digues, amic -dix l'amat-: ¿hauràs paciència si et doble tes llangors? -Hoc, ab que em dobles mes amors.

10. Dix l'amat a l'amic: -Saps, encara, què és amor? Respòs: -Si no sabés què és amor, ¿sabera què és treball, tristícia e dolor?

11. Digueren a l'amic: -¿Per què no respons a ton amat qui t'apella? Respòs: -Ja m'aventur a greus perills per ço que a ell pervenga, e ja li parle desirant ses honors.

12. -Amic foll ¿perquè destruus ta persona e despens tos diners, e lleixes los delits d'aquest món e vas menyspreat enfre les gents? Respòs: - Per honrar los honraments de mon amat, qui per més hòmens és desamat, deshonrat, que honrat e amat.

13. -Digues, foll per amor: ¿e qual cosa és pus vesible, o l'amat en l'amic, o l'amic en l'amat? Respòs, e dix que l'amat és vist per amors, e l'amic per sospirs, e per plors, e treballa e dolors.

14. Encercava l'amic qui recomptàs a son amat com ell per sa amor sostenia greus treballs e moria; e atrobà son amat qui lligia en un llibre on eren escrites totes les llangors que amor li donaria per son amat, e tots los grats que n'havia.

15. Portà nostra Dona son Fill a l'amic per ço que li besàs son peu, e que escrivís en son llibre les virtuts de nostra Dona.

16. -Digues aucell qui cantes: ¿est-te mes en guarda de mon amat per ço que et defena de desamor, e que muntiplic en tu amor? Respòs l'aucell: -¿E qui em fa cantar, mas tan solament lo Senyor d'amor, qui es té a deshonor desamor?

17. Enfre temor e esperança ha fet hostal amor, on viu de pensaments e mor per oblidaments com los fonaments són sobre los delits d'aquest món.

18. Qüestió fo enfre los ulls e la memòria de l'amic, cor los ulls deïen que mellor cosa és veer l'amat que membrar-lo, e la memòria dix que per lo remembrament puja l'aigua als ulls e el cor s'enflama d'amor.

19. Demanà l'amic a l'enteniment e a la volentat qual era pus prop a son amat; e corregueren ambdós, e fo ans l'enteniment a son amat que la volentat.

20. Contrastaren-se l'amic e l'amat; e viu-ho un altre amic, qui plorà tan llongament tro hac feta pau e concordança enfre l'amat e l'amic.

21. Sospirs e plors vengren a jutjament a l'amat e demanaren-li per lo qual se sentia amat pus fortment. Jutjà l'amat que els sospirs són pus prop a amor, e los plors als ulls.

22. Venc l'amic beure a la font on hom qui no ama s'enamora com beu en la font, e doblaren sos llanguiments. E venc l'amat beure a la font per ço que sobredoblement doblàs a son amic ses amors, en les quals li doblàs llangors.

23. Malalte fo l'amic, e pensava'n l'amat: de mèrit lo peixia, e ab amor l'abeurava, e paciència lo colgava, d'humilitat lo vestia, ab veritat lo metjava.

24. Demanaren a l'amic on era son amat. Respòs: - Ve'l-vos en una casa pus noble que totes les altres nobilitats creades; e ve'l-vos en mes amors, e en mos llanguiments e en mos plors.

25. Digueren a l'amic: -On vas? -Venc de mon amat. -On véns? -Vaig a mon amat. -Quan tornaràs? -Estaré ab mon amat. _Quant estaràs ab ton amat? -Aitant de temps con seran en ell los meus pensaments.

26. Cantaven los aucells l'alba, e despertà's l'amic, qui és l'alba; e los aucells feniren llur cant, e l'amic morí per l'amat en l'alba.

27. Cantava l'aucell en lo verger de l'amat. Venc l'amic, qui dix a l'aucell: -Si no ens entenem per llenguatge, entenam-nos per amor; cor en lo teu cant se representa a mos ulls mon amat.

28. Hac son l'amic, qui molt havia treballat en cercar son amat; e hac paor que no oblidàs son amat. E plorà, per ço que no s'adormís, ni son amat no fos absent a son remembrament.

29. Encontraren-se l'amic e l'amat, e dix l'amic: -No cal que em parles; mas fe'm senyal ab tos ulls, qui són paraules a mon cor, con te do ço que demanes.

30. Desobeí l'amic son amat, e plorà l'amic. E amat venc morir en la gonella de son amic, per ço que l'amic recobràs ço que havia  perdut; e donà-li major do que cell que perdut havia.

31. L'amat enamora l'amic, e no el plany de son llanguiment, per ço que pus fortment sia amat e lo major llanguiment atrop l'amic plaer e reveniment.

32.  Dix l'amic: - Turmenten-me los secrets de mon amat, com les mies obres los revelen, e cor la mia boca los té secrets e no els descobre a les gents.

33. Les condicions d'amor són que l'amic sia sofirent, pacient, humil, temorós, diligent, confiant, e que s'aventur a grans perills a honrar son amat. E les condicions de l'amat són que sia vertader, liberal, piadós, just, a son amic.

34. Encercava l'amic devoció en los munts e en los plans, per veer si era servit son amat; e atroba'n defalliment en cascú d'aquests llocs. E per açò cavà en la terra, si hi atrobaria lo compliment, pus que per terra devoció ha defalliment.

35. -Digues, aucell qui cantes d'amor al teu amat: ¿per què em turmenta ab amor, qui m'ha pres a ésser son servidor? Respòs l'aucell: -Si no sostenies treballs per amor, ¿ab què amaries ton amat?

36. Consirós anava l'amic en les carreres de son amat, e encepegà, e caec enfre espines, les quals li foren semblants que fossen flors, e que son llit fos d'amors.

37. Demanaren a l'amic si camiaria per altre son amat. Respòs, e dix:- ¿E qual altre és mellor ni pus noble que sobiran bé, eternal, infinit en granea, pocer, saviea, amor, perfecció?

38. Cantava e plorava l'amic cants de son amat, e deia que pus ivaçosa cosa és amor en coratge d'amador, que llamp en resplendor, ni tro en oïment; e pus viva és aigua en plor que en ondes de mar; e pus prop és sospir a amor que neu a blancor.

39. Demanaren a l'amic per què era son amat gloriós. Respòs: -Per ço cor és poder. Ni per què és savi: -Per ço cor és saviea. Ni per què és amable: -Per ço cor és amor.

40. Lleva's matí l'amic, e anava cercant son amat; e atrobà gents qui anaven per la via, e demanà si havien vist son amat. Respongueren-li dient quan fo aquella hora que son amat fo absent a sos ulls mentals. Respòs l'amic, e dix: -Anc, puc hac vist mon amat en mos pensaments, no fo absent a mos ulls corporals, cor totes coses vesibles me representen mon amat.

41. Ab ulls de pensaments, llanguiments, de sospirs e de plors, esguardava l'amic son amat; e ab ulls de gràcia, justícia, pietat, misericòrdia, liberalitat, l'amat esguardava son amic. E l'aucell cantava lo plaent esguardament damunt dit.

42. Les claus de les portes d'amor són daurades de consirers, sospirs e plors; e el cordó de les claus és de consciència, contrició, devoció, satisfacció; e el porter és de justícia, misericòrdia.

43. Tocava l'amic a la porta de son amat ab colp d'amor, esperança. Oïa l'amat lo colp de son amic ab humilitat, pietat, paciència, caritat. Obriren les portes deïtat e humanitat, e entrava l'amic veer son amat.

44. Propietat e comunitat s'encontraren, e es mesclaren, per ço que fos amistat e benvolença entre l'amic e l'amat.

45. Dos són los focs qui escalfen l'amor de l'amic: la un és bastit de desigs, plaers, cogitacions; l'altre és compost de temor, llanguiment, e de llàgremes e de plors.

46. Desirà l'amic soliditat, e anà estar tot sol per ço que hagués companyia de son amat, ab lo qual està tot sol enfre les gents.

47. Estava l'amic tot sol, sots l'ombra d'un bell arbre. Passaren hòmens per aquell lloc, e demanaren-li per què estava sol. E l'amic respòs que sol fo com los hac vists e oïts, e que d'abans era en companyia de son amat.48. Ab senyals d'amor se parlaven l'amic e l'amat; e ab temor, pensaments, llàgremes e plors recomptava l'amic a l'amat sos llanguiments.

49. Dubtà l'amic que son amat no li fallís a ses majors necessitats. Desenamorà l'amat son amic. Hac contrició, penediment, l'amic en son cor; e l'amat reté al cor de l'amic esperança, caritat; e als ulls llàgremes e plors, per ço que retornàs amor en l'amic.

50. Eguals coses són propinqüitat e llunyedat enfre l'amic e l'amat; cor enaixí com mesclament d'aigua e vi, se mesclen les amors de l'amic e l'amat; enaixí con calor e llugor, s'encadenen llurs amors; e enaixí com essència e ésser, se convenen e s'acosten.

51. Dix l'amic a son amat: - En tu és mon sanament e mon llanguiment; e pus fortment me sanes, pus creix mon llanguiment, e on pus me llangueixs, major sanitat me dónes. Respòs l'amat: -La tua amor és segell e empremta on mostres los meus honraments a les gents.

52. Veïa's pendre l'amic, e lligar, e ferir e auciure per amor de son amat. Demanaren-li aquells qui el turmentaven: -On és ton amat? Respòs: -Ve'l-vos en lo muntiplicament de mes amors e en la sustentació que em fa de mos turments.

53. Dix l'amic a l'amat: -Anc no fugí ni em patí de tu a amar, depús que t'hac conegut; cor en tu, e per tu e ab tu fui on que fos. Respòs l'amat: -Ni jo, depús que tu m'haguist conegut e amat, no t'oblidé, ni null temps no fiu contra tu engan ni falliment.

54. Anava l'amic per una ciutat com a foll, cantant de son amat; e demanaren-li les gents si havia perdut son seny. Respòs que son amat havia pres son voler, e que ell li havia donat son enteniment; per açò era-li romàs tan solament lo remembrament, ab què remembrava son amat.

55. Dix l'amat: -Miracle és contra amor, d'amic qui s'adorm oblidant son amat. Respòs l'amic: -E miracle és contra amor si l'amat no desperta l'amic, pus que l'ha desirat.

56. Pujà-se'n lo cor de l'amic en les altees de l'amat, per ço que no fos embargat a mar en l'abís d'aquest món. E con fo a l'amat, contemplà'l ab dolçor e plaer; e l'amat baixà'l a aquest món, per ço que el contemplàs ab tribulacions e ab llanguiments.

57. Demanaren a l'amic: -Quals són tes riquees? Respòs: -Les pobretats que sostenc per mon amat. -E qual és ton repòs? -Lo llanguiment que em dóna amor. E qui és ton metge? -La confiança que he de mon amat. -E qui és ton maestre? Respòs, e dix que les significances que les creatures donen de son amat.

58. Cantava l'aucell en un ram de fulles e de flors, e lo vent menava les fulles e aportava odor de les flors. Demanava l'amic a l'aucell què significava lo moviment de les fulles ni l'odor de les flors. Respòs: -Les fulles signifiquen en llur moviment, obediència; e l'odor, sufre e malanança.

59. Anava l'amic desirant son amat, e encontra's ab dos amics qui ab amor e ab plors se saludaren, e s'abraçaren e es besaren. Esmortí's l'amic: tan fortament li remembraren los dos amics son amat.

60. Cogità l'amic en la mort, e hac paor tro que remembrà son amat. E cridà a les gents qui li estaven davant: -Ah, senyors! Amats per ço que mort ni perills no temats, a honrar mon amat.

61. Demanaren a l'amic on començaren primerament ses amors. Respòs que en les noblees de son amat; e que d'aquell començament s'enclinarien a amar si mateix e son proïsme, e en desamar engan e falliment.

62. -Digues foll: si et desamava ton amat, què faries? Respòs, e dix que amaria per ço que no morís, con sia cosa que desamor sia mort, e amor vida.

63. Demanaren a l'amic quina cosa era perseverança. Dix que perseverança era benaurança e malanança en amic perseverant en amar, honrar, servir son amat ab fortitudo, paciència, esperança.

64. Dix l'amic a son amat que el pagàs el temps en què l'havia servit. Comptà l'amat los pensaments, e els desigs, e els plors, e els perills e els treballs que havia sostenguts son amic per sa amor; e afegí en aquell compte, eternal benauirança, e donà si mateix en paga a son amic.

65.Demanaren a l'amic quina cosa era benanaça. Respòs que malanança sostenguda per amor.

66. -Digues, foll: quina cosa és malananaça? -Membrança de les deshonors qui són fetes a mon amat, digne de tots honraments.

67. Remirava l'amic un lloc en lo qual havia vist son amat, e deïa: -Ah, lloc qui em representes les belles costumes de mon amat! Diràs a mon amat que jo sostenc, per sa amor, treball, e malanança. Respòs lo lloc: -Conb en mi era ton amat, soferia per ta amor major treball e malanança que tots los altres treballs ni altres malanances que amor pot donar a sos servidors.

68. Deïa l'amic a son amat: -Tu est tot, e per tot,e en tot, e ab tot. Tu vull tot, per ço que haja e sia tot mi. Respòs l'amat: -No em pots haver tot sens que tu no sies de mi. E dix l'amic: -Hages-me tot, e jo tu tot. Respòs l'amat: -¿Què haurà ton fill, ton frare e ton pare? Dix l'amic: -Tu est tal tot, que pots abundar a ésser tot de cascú qui es dóna a tu tot.

69. Estec e perllongà l'amic sos pensaments en la granea e en la durabletat de son amat, e no hi atrobà començament, ni mijà, ni fi. E dix l'amat: -Què mesures, foll? Respòs l'amic: -Mesur menor ab major, e defalliment ab compliment, e començament ab infinitat, eternitat, per ço que humilitat, paciència, caritat, esperança, ne sien pus fortment en ma membrança.

70. Les vies de l'amor són llongues e breus per ço cor amor és clara, pura, nèdea, vera, subtil, simple, forts, diligent, llugorosa, abundosa de novells pensaments e d'antics remembraments.

71. Demanaren a l'amic quals són los fruits d'amor. Respòs: -Plaers, cogitaments, desigs, sospirs, ànsies, treballs, perills, turments, llanguiments. Sens aitals fruits no es lleixa amor tocar a sos servidors.

72. Estaven moltes gents denant l'amic, qui es clamava de son amat com no creixia sos amors; e clamava's d'amor com li donava treballs ni dolors. Escusà's l'amat, dient que los treballs e les dolors d'on acusava amor, eren muntiplicaments d'amors.

73. -Digues, foll: com no parles? ¿Ni què és ço en què estàs embarbesclat, consirós? Respòs: -En les bellees de mon amat, e en lo ressemblament de les benanances e de les dolors que m'auden e em donen amors.

74. -Digues, foll: ¿qual cosa fo enans: o ton cor, o amor? -. Respòs, e dix que en un temps foren son cor e amor; cor si no ho fossen, lo cor no fóra creat a amar, ni amor no fóra creada a cogitar.

75. Demanaren al foll on començà enans sa amor: o en los secrets de son amat, o en revelar-los a les gents. Respòs, e dix que amor no hi fa null departiment, com és en son compliment; cor ab secret té l'amic secret los secrets de son amat, e ab secret los revela, e ab revelació los té secrets.

76. Secret d'amor sens revelació, dóna passió e llanguiment, e revelar amor dóna temor per frevor. E açò l'amic en totes maneres ha llanguiment.

77. Apellà amor a sos amadors, e dix-los que li demanassen los dons qui li eren pus desirables e pus plaents. E ells demanaren a amor que els vestís e els ornàs de sos afaiçonaments, per ço que fossen a l'amat pus agradables.

78. Cridà l'amic en alt a les gents, e dix que amor los manava que amassen en anant e en seent, e en vetlant e en dorment, e en parlant e en callant, e en comprant e en venent, e en plorant e en rient, e en plaer e en llanguiment, e en guanyant e en perdent; e en qualsque coses faessen, en totes amassen, cor d'amor n'havien manament.

79 -Digues, foll: quan venc en tu amor? Respòs: -En aquell temps que m'enriquí, e em poblà mon cor de pensaments, desirers, sospirs, llanguiments, e abundà mos ulls de llàgremes e de plors. -Què t'aportà amor? -Belles faiçons, honraments e valors de mon amat.- En què vengren? -En membrança e en enteniment. -Ab què els reebist? -Ab caritat, esperança. -Ab què els guardes? -Ab justícia, prudència, fortitudo, temprança.

80. Cantava l'amat e deïa que poc sabia l'amic d'amor si havia vergonya de lloar son amat, ni si el temia honrar en aquells llocs on pus forment és deshonrat; e poc sap d'amar qui s'enuja de malanança; ni qui es desespera de son amat, no fa concordança d'amor, esperança.

81. Tramès lletres l'amic a son amat, en les quals li dix si havia altre amador qui li ajudàs a portar e a soferir los greus afanys que sosté per sa amor. E l'amat rescrisc a son amic dient que no ha ab què faça vers ell injúria ni falliment.

82. Demanaren a l'amat, de l'amor de son amic. Respòs que l'amor de son amic és mesclament de plaers e malanança, e de temor, ardiment.

83. Demanaren a l'amic, de l'amor de l'amat. Respòs que l'amor de son amat és influència d'infinida bonea, eternitat, poder, saviesa, caritat, perfecció; la qual influència ha l'amat a l'amic.

84 -Digues, foll: quina cosa és meravella? Respòs: -Amar més les coses absents que les presents; e amar més les coses vesibles corruptibles, que les invisibles incorruptibles.

85. Encercava l'amic son amat, e atrobà un home qui moria sens amor; e dix que gran damnatge era d'home qui moria a nulla mort sens amor. E per açò dix l'amic a l'home qui moria: -Digues: per què mors sense amor? Respòs: -Per ço cor sens amor vivia.

86. Demanà l'amic a son amat qual cosa era major: o amor o amar. Respòs l'amat, e dix que, en creatura, amor és l'arbre e amar és lo fruit, e els treballs e els llanguiments són les flors e les fulles; e en Déu, amor e amar són una cosa mateixa, sens negun treball, llanguiment.

87. Estava l'amic en llanguiments e en tristícia per sobreabundància de pensaments; e tramès precs a son amat que li trametés un llibre on fossen escrites ses faiçons, per ço que li donàs alcun remei. L'amat tramès aquell llibre a son amic, e doblaren a l'amic sos treballs e sos llanguiments.

88. Malalte fo l'amic per amor, e entrà'l veer un metge qui muntiplicà ses llangors e sos pensaments; e sanat fo l'amic en aquella hora.

89. Apartaren-se l'amic e amor, e tenien solaç de l'amat; e representà's l'amat. Plorà l'amic e esvaneí's amor en l'esmortiment de l'amic. Reviscolà l'amat son amic com li remembrà ses faiçons.

90. Deïa l'amic a l'amat que per moltes carreres venia a son cor e es representava a sos ulls, e per molts noms lo nomenava sa paraula; mas l'amor ab què l'avidava e el mortificava no era mas una tan solament.

Adaptació de Jacint Verdaguer:

Per molts camins jo vinc a vostre Cor,

a l'Estimat li deia l'aimador,
per molts camins a Vós ma ànima vola,
vos crido per cent noms de dia i nit,
mes ai! l'amor amb què em deixau ferit,
l'amor és una sola.

                                    

   91. Entresenya's l'amat, a son amic, de vermells e novells vestiments; e estén sos braços per ço que l'abraç, e enclina son cap per ço que li do un besar, e està en alt per ço que el pusca atrobar.

Adaptació de Jacint Verdaguer:

S'ensenyà l'Estimat a son amic novell

vestit amb un saial de drap blanc i vermell.
En un cim se'n pujà perquè el puga albirar,
los braços estengué perquè el puga abraçar,

i aprés doblà son front perquè el pogués besar.        


92. Absentà l'amat a son amic, encercava l'amic son amat ab memòria e ab enteniment, per ço que el pogués amar. Atrobà l'amic son amat: demanà-li on havia estat. Respòs: -En l'absència de ton remembrament e en la innorància de ta intel·ligència.

93. Digues, foll: ¿has vergonya de les gents con te veen plorar per ton amat? Respòs que vergonya sens pecat és per defalliment d'amor qui no sap amar.

94. Sembrava l'amat en lo cor de l'amic desigs, sospirs, virtuts e amors. Regava l'amic les sements ab llàgremes e ab plors.

95. Sembrava l'amat en lo cors de l'amic treballs, tribulacions, llanguiments. Sanava l'amic son cors ab esperança, devoció, paciència, consolacions.


96. A una gran festa tenc l'amat gran cort de molts honrats barons, e féu grans convits e gran dons. Venc l'amic a aquella cort; dix-li l'amat: -Qui t'ha apellat a venir a ma cort? Respòs l'amic: -Necessitat e amors m'han fet venir veer tes faiçons e tots capteniments.

97. Demanaren a l'amic de qui era. Respòs: -D'amor. -De què est? -D'amor. -Qui t'ha engenrat?-Amor. -On nasquits? -En amor. -Qui t'ha nodrit? -Amor. -De què vius? -D'amor. -Com has nom? -Amor. -D'on véns? -nD'amor. -On vas? -A amor. -On estàs? -En amor. -Has altra cosa mas amor? Respòs -Hoc, colpes e torts cotra mon amat. -Ha en ton amat perdó? Dix l'amic que en son amat era misericòrdia e justícia, e per açò era son hostal enfre temor e esperança.

98. Absentà's l'amat a l'amic, e encercà'l l'amic ab sos pensaments; e demanava'l a les gents ab llenguatge d'amor.

99. Atrobà l'amic son amat qui estava menyspreat enfre les gents, e dix a l'amat que gran injúria era feta a sos honraments. Respòs l'amat, e dix que ell prenia deshonor per fretura de fervents e devots amadors. Plorà l'amic e multiplicaren ses dolors; aconsolava'l l'amat mostrant-li sos capteniments.

100. Lo llum de la cambra de l'amat venc inluminar la cambra de l'amic, per ço que en gitàs tenebres e que omplís de plaers, e de llangots e de pensaments. E l'amic gità de sa cambra totes coses, per ço que hi cabés son amat.

101. Demanaren a l'amic quin senyal faïa son amat en son gamfanó. Respòs que d'home mort. Digueren-li per què faïa aital senyal. Respòs: -Per ço cor fo home mort crucificat, e per ço que aquells qui es gaben que són sos amadors, seguesquen son esclau.

102. Venc l'amat albergar a l'hostal de son amic, e lo majordome demanà-li hostalatge. Mas l'amic dix que son amat devia ésser albergat en perdó.

103. Acompanyaren-se memòria e volentat, e pujaren en lomunt de l'amat per ço que l'enteniment s'exalçàs, e l'amor se doblàs en amar l'amat.

104. Tots jorns són sospirs e plors missatges enfre l'amic e l'amat, per ço que sia enfre ambdós solaç, companyia, e amistat, e benvolença.

105. Enyorava l'amic son amat, e tramès-li sos pensaments, per ço que li aportassen deson amat la benanança en la qual l'havia tengut llongament

106. Benefici donà l'amat a son amic, de plors, sospirs, llangors, pensaments e dolors; ab lo qual benefici servia l'amic son amat.

107. Pregà l'amic son amat que li donàs llarguea, pau, honrament en est món, e l'amat demostrà ses faiçons al remembrament e l'enteniment de l'amic, e donà's a la volentat per object.

108. Demanaren a l'amic en què està honrament. Respòs que en entendre e amar son amat. E demanaren-li en què està deshonor. Respòs que en oblidar, desamar, son amat.

109. Turmentava'm amor tro que li hac dit que tu eres present als meus turments; e adoncs amor afluixà mos llanguiments, e tu, per guardó, muntipliquist amor, qui em doblà mos turments.

110. Encontré en la via d'amor amador qui no parlava; ab plors, magres faiçons, llanguiments, acusava amor e blasmava. Escusava's amor ab lleialtat, esperança, paciència, devoció, fortitudo, temprança, benanança. E per açò blasmé l'amador qui d'amor se clamava, pus que tan nobles dons li donava amor.

111. Cantava l'amic e deïa: -Oh, con gran malanança és amor! Ah, con gran benauirança és amar mon amat, qui ama sos amadors ab infinida amor eternal, complida en tots acabaments!

112. Anava l'amic en una terra estranya on cuidava atrobar son amat, e en la via assaltejaren-lo dos lleons. Paor hac de mort l'amic, per ço cor desirava viure per servir son amat; e tratraspassaments, per la qual amor mill pogués sostenir la mort. Dementre que l'amic remembrava l'amat, los lleons vengren humilment a l'amic, al qual lleparen les llàgremes de sos ulls qui ploraven, e les mans e els peus li besaren. E l'amic anà en pau encercar son amat.

113. Anava l'amic per munts e per plans, e no podia trobar portal on pogués eixir del carçre d'amor qui llongament havia tengut en presó son cors, e sos pensaments e tots sos desirers e plaers.

114. Dementre que l'amic anava enaixí treballat, atroba un ermità qui dormia prés d'una bella font. Despertà l'amic l'ermità, dient si havia vist somniant, son amant. Respòs l'ermità, e dix que egualment eren encarcerats sos pensaments en lo carçre d'amor, en vetlant e en dorment. Molt plac a l'amic com havia atrobat companyó de presó; e ploraren ambdós, cor l'amat no havia molts d'aitals amadors.

 115. No ha en l'amat nulla cosa en què l'amic no haja ànsia e tribulació, ni l'amic no ha cosa en si en què l'amat no haja plaer e senyoria; e per açò l'amor de l'amat és en acció e l'amor de l'amic en llanguiment, passió.

 116. En un ram cantava un aucell, e deïa que ell daria un novell pensament a amador que li'n donàs dos. Donà l'aucell lo novell pensament a l'amic, e l'amic donà'n dos a l'aucell, per ço que alleujàs sos turments; e l'amic sentí muntiplicades ses dolors.

117. Encontraren-se l'amic e l'amat, e foren testimonis de llur encontrament saluts, abraçaments, e besars, e llàgremes e plors. E demanà l'amat a l'amic, de son estament; e l'amic fo embarbesclat en presència de son amat.

118. Contrastaren-se l'amic e l'amat, e pacificaren-los llurs amors; e fo qüestió qual amor hi mes major amistat.

119. Amava l'amic tots aquells qui temien son amat, e havia temor de tots aquells qui no temien son amat; e per açò fo qüestió qual era major en l'amic: o amor o temor.

120. Jurcava l'amic a seguir son amat, e passava per una carrera on havia un mal lleó qui auceïa tot home qui en passava pererosament e sens devoció.

121. Deïa l'amic: -Qui no tem mon amat, a tembre li cové totes coses: e qui tem mon amat, audàcia e ardiment li cové en totes coses.

122. Demanaren a l'amic d'ocasió, e dix que ocasió és plaer en penitència, e enteniment en consciència, e esperança en paciència, e sanitat en abstinència, consolació en remembrament, e amor en diligència, e lleialtat, en vergonya, e riquea en pobretat, e pau en obediència, e guerra en malvolença.

123. Enllumenà amor lonuvolat qui es mes enfre l'amic e l'amat; e féu-lo enaixí llugorós e resplendent con és la lluna en la nit, e l'estel en l'alba, e lo sol en lo dia, e l'enteniment en la volentat. E per aquell nuvolat tan llugurós se parlen l'amic e l'amat.

124. Demanaren a l'amic quals tenebres són majors. Respòs que l'absència de son amat. Demanaren-li qual és la major resplendor, e dix que la presència de son amat.

125. Lo senyal de l'amat apar en l'amic, qui per amor és en tribulacions, sospirs, e plors, pensaments, e en menyspreament de les gents.

126. Escrivia l'amic aquestes paraules: -Alegra's mon amat, cor ell tramet mos pensaments, e per ell ploren mos ulls, e sens llanguiments no viu, ni sent, ni veig, ni oig, ni he odoraments.

127. -Ah, enteniment, volentat! lladrats, e despertats los grans cans qui dormen, oblidants mon amat. Ah, ulls! plorats. Ah cor!: sospirats. Ah memòria! membrats la deshonor de mon amat, la qual li fan aquells que ell ha tan honrats.

128. Muntiplica l'enemistat qui és enfre les gents e mon amat, e promet dons e guardons mon amat, e menaça ab justícia, saviea. E memòria e volentat menyspreen ses menaces e sos prometiments.

129. Acostava's l'amat a l'amic per ço que l'aconsolàs e el conhortàs dels llanguiments que sostenia, e dels plors que havia; e on més l'amat a l'amic s'acostava, pus fortment plorava e llanguia l'amic per les deshonors que planyia de son amat.

130. Ab ploma d'amor e ab aigua de plors, e en carta de passió, escrivia l'amic unes lletres a son amat, en les quals li deïa que devoció se tardava e amor se moria, e falliment e error muntiplicaven sos enemics.

131. Nuaven-se les amors de l'amic e l'amat ab membrança, enteniment, volentat, per ço que l'amic e l'amat no es partissen; e la corda en què les dues amors se nuaven era de pensaments, llanguiments, sospirs e plors.

132. Jaïa l'amic en llit d'amor; los llençols eren de plaers, e lo cobertor era de llanguiments, e el coixí era de plors. E era qüestió si el drap del coixí era de drap dels llençols o del cobertor.

133. Vestia l'amat son amic mantell, cota, gonella; e capell li faïa d'amor, e camisa de pensaments, e calces de tribulacions, e garlanada de plors.

134. Pregava l'amat son amic que no l'oblidàs. Deïa l'amic que no el podia oblidar, pus que no el podia innorar.

135. Deïa l'amat que en aquells llocs on és més temut a lloar, lo lloàs e l'escusàs. Deïa l'amic que d'amor lo bastàs. Responia l'amat que per sa amor s'era encarnat e penjat per morir.

136. Deïa l'amic al seu amat que limostràs manera con lo pogués fer conèixer e amar e lloar a les gents. Omplí l'amat son amic de devoció, paciència, caritat, tribulacions, pensaments, sospirs, e plors; e en lo cor de l'amic fo audàcia en lloar son amat, e en sa boca foren llaors de son amat, e en sa volentat fo menyspreament de lo blasme de les gents qui jutgen falsament.

137. Deïa l'amic a les gents aquestes paraules: - Qui vertaderament remembra mon amat, oblida, en les circumstàncies de son remembrament, totes coses; e qui totes coses oblida per membrar son amat, de totes coses lo defèn mon amat, e part li dóna de totes coses.

138. Demanaren a l'amic de què naixia amor, ni de què vivia, ni per què moria. Respòs l'amic que amors naixia del remembrament, e vivia intel·ligència, e moria per oblidament.

139. Oblidà l'amic tot ço qui és dejús lo sobirà cel, per ço que l'enteniment pogués pus alt pujar a conèixer l'amat lo qual la volentat desija preïcar, contemplar.

140. Anava's l'amic combatre per honrar son amat, e menà en sa companyia fe, esperança, caritat, justícia, prudència, fortitudo, temprança, ab què vencés los enemics de son amat. Fóra vençut l'amic, si no li ajudàs son amat a significar ses nobilitats a son amic.

141. Passar volia l'amic a la darrerana fi per la qual amava son amat, e les altres fins donaven-li embargament en son passatge; e per açò llongs desigs e pensaments daven a l'amic tristícia e llanguiment.

142. Gaubava's e alegrava's l'amic de les noblees de son amat; llanguia l'amic per sobrecogitacions e pensaments. E era qüestió qual sentia pus fortament, o els plaers o els turments.

143. Missatge era l'amic als prínceps crestians, e als infeels, per son amat, per ço que els mostràs l'art e els començaments a conèixer, amar, l'amat.

144. Si veus amador honrat de nobles vestimentes, honrat per vanaglòria, gras per menjar e dormir, sàpies que en aquell veus damnació e turments. E si veus amador pobrament vestit, menyspreat per les gents, descolorit e magre per dejunar e vetlar, sàpies que en aquell veus salvació e perdurable benedicció.

145. Plany-se l'amic, e clama's lo cor de calor d'amor. Mor-se l'amic, plora'l l'amat, e dóna-li consolació de paciència, esperança, guardó.

146. Plorava l'amic ço que havia perdut; e no era qui el pogués consolar, per ço cor sos perdiments eren inrecuperables.

147. Creada ha Déus la nit a cogitar e a vetlar l'amic en les noblees de son amat; e cuidava's l'amic que l'hagués creada a reposar e a dormir aquells qui són treballats per amor.

148. Escarnien e reprenien les gents l'amic per ço cor anava com a foll per amor. E l'amic menyspreava llurs escarns, e reprenia les gents per ço cor no amaven son amat.

149. Deïa l'amic: -Vestit son de drap vilment, mas amor vest de plaents pensaments mon cor, e lo cors de plors, llanguiments, passions.

150. Cantava l'amat, e deïa: -Endrecen-se los meus lloadors en lloar mes valors; e los enemics de mos honraments turmenten-los e han-los en menyspreament. E per açò he tramès a mon amic que planga e plor ma deshonor; e els seus plants e els seus plors són nats de mes amors.

151. Jurava l'amic a l'amat que per sa amor amava e sostenia treballs e passions; e per açò pregava l'amat que l'amàs e de sos treballs passió hagués. Jurà l'amat que natura e propietat era sa amor que amàs tots aquells qui l'amaven, e que hagués pietat d'aquells qui per sa amor treball sostenien. Alegrà's l'amic, e consolà's en la natura e en la proprietat essencial de son amat.

152. Vedà la paraula l'amat a son amic, e aconsolava's l'amic en l'esguardament de son amat.

153. Tant plorà e cridà l'amic a son amat, tro que l'amat davallà de les altees sobiranes dels cels, e venc en terra plorar, e plànyer, e morir per amor, e per nodrir los hòmens a amar, e a conèixer, lloar sos honraments.

154. Blasmava l'amic los crestians com no meten lo nom de son amat, Jesucrist, primerament en llurs lletres, per ço que li faessen l'honor que els sarraïns fan a Mafumet, qui fo home galiador, al qual fan honor con lo nomenen primerament en llurs lletres.

155. Encontrà l'amic un escuder qui anava consirós e era magre, descolorit e pobrament vestit; e saludà l'amic dient que Déus l'endreçàs a trobar son amat. E l'amic li demanà en què l'havia conegut. E l'escuder li dix que los uns secrets d'amors revelen los altres; e per açò han coneixença, los amadors, los uns dels altres.

156. Les noblees, e els honraments e les bones obres de l'amat són tresor e riquees de l'amic. e lo tresor de l'amat són los pensaments, e els desigs, e els turments, e els plors e els llanguiments que l'amic sosté per honrar e amar son amat.

157. Grans hosts e grans companyes se són ajustades d'espirits d'amors, e porten senya d'amor, on és la figura e el senyal de llur amat; e no volen menar en llur companyia null home qui sia sens amor, per ço que llur amat no hi prenga deshonor.

158. Los hòmens qui es despenyen folls per ajustar diners, mouen l'amic a ésser foll per amor; e la vergonya que l'amic ha de les gents a anar com a foll, dóna manera a l'amic d'on haja amor e preu de les gents. E per açò és qüestió qual del dos moviments és major ocasió d'amor.

159. En tristícia ha amor mes l'amic per sobrecogitaments; e cantà l'amat, e alegrà's l'amic com l'hac oït. E fo qüestió qual dels dos fo major ocasió a muntiplicar amor en l'amic.

160. En los secrets de l'amic són revelats los secrets de l'amat, e en los secrets de l'amat són revelats los secrets de l'amic. E és qüestió qual dels dos secrets és major ocasió de revelació.

161. Demanaren al foll per quals senyals era conegut son amat. Respòs, e dix que per misericòrdia, pietat, estant en volentat essencialment, sens negú camiament.

162. Per l'especial amor que l'amic havia a l'amat, amava lo bé comú sobre lo bé especial, per ço que comunament fos son amat conegut, lloat, desirat.

163. Amor e desamor s'encontraren en un verger on parlaven secretament l'amic e l'amat; e amor demanà a desamor per qual entenció era venguda en aquell lloc: e respòs desamor que per desenamorar l'amic e per deshonrar l'amat. Molt desplac a l'amat e a l'amic ço que deïa desamor; e muntiplicaren amor per ço que vencés e destruís desamor.

164. Digues foll: ¿en què et sens major volentat: o en amar, o en aïrar? Respòs que en amar, per ço cor aïrava per tal que pogués amar.

165. -Digues, amador: ¡en què has més d'enteniment: o en entendre veritat, o falsetat? Repòs que en entendre veritat. -Per què? -Cor entén falsetat per ço que pusca mills entendre veritat.

166. Apercebé l'amic que era amat per son amat, e demanà a l'amat si sa amor e sa misericòrdia eren en ell una cosa mateixa. Atorgà l'amat que, en sa essència, no han diferència sa amor ni sa misericòrdia. E per açò dix l'amic per què el turmentava sa amor, e per què no el guaria sa misericòrdia, de ses llangors. E respòs l'amat que la misericòrdia li donà les llangors per ço que ab aquelles honràs pus perfetament sa amor.

167. L'amic volc anar en una terra estranya per honrar son amat, e volc-se desmerxar per ço que no fos pres en lo camí. E anc no poc desmerxar de sos ulls plors, ni de sa cara magres faiçons e groga color, ni de son cor plants, pensaments, sospirs, tristícia, llanguiments; e per açò fo pres en lo viatge, e lliurat a turments per los enemics de son amat.

177. Digues foll: has diners? Respòs: -He amat. -Has viles, ni castells, ni ciutats, comdats ni dugats? Respòs: - He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui són mellors que emperis ni regnats.

                                                                                                              

250. Havia en l'amic dos pensaments: la un congitava tots jorns en l'essència e en les virtuts de son amat; e l'altre cogitava en les obres de son amat. e per açò era qüestió qual pensament era pus llugorós, pus agradable a l'amat e a l'amic.

251. Morí l'amic per força de gran amor. Soterrà'l i en sa terra l'amat, en la qual fo l'amic ressucitat. E és qüestió l'amic del qual reebé major do.

252. En la presó de l'amat eren malanances, perills, llanguiments, deshonors, estranyedats, per ço que no embargassen son amic a lloar sos honrqments e a enamorart los hòmens qui l'han en menyspreament.

253. Estava l'amic un dia denant molts hòmens que son amat havia en est món massa honrats, per ço cor lo deshonoraven en llurs pensaments. Aquells menyspreaven son amat e escarnien sos servidors. Plorà l'amic, tirà sos cabells, baté sa cara e rompé sos vestiments; e cridà altament: -Fo anc fet tan gran falliments com menysprear mon amat?

254. -Digues foll: vols morir? Respòs que: -Hoc, en los delits d'aquest món e en los pensaments dels maleïts qui obliden e deshonren mon amat; en los quals pensaments no vull ésser entès ni volgut, pus que no hi és mon amat

255. - Si tu, foll, dius veritat, seràs per les gents ferit, e escarnit, reprès, turmentat e mort. Respòs: -Segons aitals paraules, se segueix que si deïa falsies, fos lloat, amat, servit, honrat per les gents, e defès dels amadors de mon amat.

256. Falses lloadors blasmaven un dia l'amic en presència de son amat. Havia l'amic paciència, e l'amat justícia, saviea, poder. E l'amic amà més ésser blasmat e reprès, que ésser negú dels falses blasmadors.

257. Sembrava l'amat diverses sements en lo cor de son amic, d'on naixia, e fullava, e floria e granava un fruit tan solament. E és qüestió si d'aquell fruit poden néixer diverses sements.

258. Sobre amor està molt altament l'amat, e dejús, amor està molt baixament l'amic. E amor, qui està en lo mig, davalla l'amat a l'amic, e puja l'amic a l'amat. E del davallament e pujament, viu e pren començament l'amor per la qual llangueix l'amic e és servit l'amat.

259. A la dreta part d'amor està l'amat, e l'amic està a la sinestra; e per açò sens que l'amic no pas per amor, no pot pervenir a son amat.

260. E denant amor està l'amat e detràs l'amat està l'amic. E per açò l'amic no pot pervenir a amor tro que ha passats sos pensaments e sos desirers per l'amat.

261. Fa l'amat a son amic tres semblants a si mateix amats, en honraments, e valors. E enamora's l'amic de tots tres egualment, jassia que l'amor sia una tan solament, a significança de la unitat, una en tres amats essencialment.

262. Vestí's l'amat del drap on era vestit son amic, per ço que fos son companyó en glòria eternalment. E per açò l'amic desirà tots jorns vermells vestiments, per ço que el drap sia mills semblant als vestiments de son amat.

263. -Digues, foll: què faïa ton amat ans que l món fos? Respòs: -Covenia's a ésser per diverses proprietqtw eternals, personals, infinides, on són amic e amat.

264. Plorava e havia tristícia l'amic com Veïa a los infeels innorantment perdre son amat; e alegrava's en la justícia de son amat, qui turmentava aquells qui el coneixien e li eren desobedients. E per açò fo-li feta qüestió qual era major: o sa tristícia, o sa alegrança, ni si havia major benanança com veia honrar son amat, o major malanança com lo veïa deshonrar.

265. Esguardava l'amic son amat en la major diferència e concordança de virtuts, e en la major contrarietat de virtuts e de vicis, e en ésser perfecció, qui es covenen pus fortament sens defalliment e no ésser, que ab defalliment e ab no ésser.

266. Los secrets de son amat veïa l'amic, per diversitat, concordança, qui li revelaven pluralitat, unitat en son amat, per major conveniment d'essència sens contrarietat.

267. Digueren a l'amic que si corupció, qui és contra ésser en ço qui és contra generació, qui és contra no ésser, era eternalment corrompent corromput, impossible cosa seria que no ésser ni fi se concordàs ab la corrupció ni el corromput. On, per estes paraules, l'amic viu en son amat generació eternal.

268. Si fos falsedat ço per què l'amic pot més amar son amat, fóra veritat ço per què l'amic no pot tant amar son amat: e si açò fos enaixí, seguira's que defalliment fos de major e de veritat en l'amat, e hagra en l'amat concordança de falsetat e menor.

269. Lloava l'amic son amat, e deïa que si son amat ha major possibilitat a perfecció e major impossibilitat a imperfecció, cové que son amat sia simple, pura, actualitat en essència e en operació. On, dementre que l'amic enaixí lloava son amat, li era revelada la trinitat de son amat.

270. Veïa l'amic en nombre d'un e de tres major concordança que en altre nombre, per ço cor tota forma corporal venia de no ésser a ésser per lo nombre damunt dit. E per açò l'amic esguardava la unitat e la trinitat de son amat per la major concordança de nombre.

271. L'amic lloava lo poder, e el saber e el voler de son amat, qui havien creades tres coses, enfora pecat; lo qual pecat no fóra sens lo poder, e el saber e el voler de son amat; al qual pecat no són ocasió lo poder, ni el saber ni el voler de son amat.

272. Lloava e amava l'amic son amat com l'havia creat e li havia donades tantes coses: e lloava'l e amava'l com li plac pendre sa semblança e sa natura. E d'açò cové ésser feta qüestió qual llaor e amor deu haver major perfecció.

273. Temptà amor l'amic de saviesa, e féu-li qüestió si l'amat l'amava més en pendre sa natura o en recrear-lo. E l'amic fo embarbescat, tro que respòs que la recreació se convenc a esquivar malanança, e l'encarnació a donar benanança. E de la responsió fo feta altra qüestió: qual fo major amor.

274. Anava l'amic demanar almoina per les portes, per ço que remembràs l'amor de son amat a sos servidors, e per ço que usàs d'humilitat, pobretat, paciència, qui són coses agradables a son amat.

275. Demanaren perdó a l'amic per amor de son amat; e l'amic no tan solament perdonà ans los donà si mateix e sos béns.

276. Ab llàgremes de sos ulls recomptava l'amic la passió e la dolor que son amat sostenc per sa amor; e ab tristícia, pensaments, escrivia les paraules que deïa; e ab misericòrdia, esperança, se conhortava.

277. L'amat e amor vengren veer l'amic qui dormia. L'amat cridà son amic, e amor lo despertà. E l'amic obeí a amor, e respòs a son amat.

278. Nodria l'amat son amic a amar; e amor ensenyava-li a perillar, e paciència l'adroctrinava con sostengués treballs per l'amor d'aquell a qui s'és donat per servidor.

279. Demanava l'amat a les gents si havien vist son amic, e ells demanaren-li les calitats de son amic; e l'amat dix que son amic era ardit, temerós, ric e pobre, alegre, trist, consirós, e llanguia tots jorns per sa amor.

280. E demanaren a l'amic si volia vendre son desirer; e ell respòs que venut l'havia a son amat per un tal diner que tot lo món ne poria ésser comprat.

281. -Preïca, foll, e digues paraules de ton amat. Plora, dejuna! Renuncià al món l'amic, e anà cercar son amat ab amor, e lloava-lo en aquells llocs on era deshonrat.

282. Bastia e obrava l'amic una bella ciutat on estegués son amat. Ab amor, pensaments, plants, plors e llanguiments l'obrava; e ab plaers, esperança, devoció, l'onrava; e ab fe, justícia, prudència, fortitudo, temprança, la guarnia.

283. Bevia l'amic amor en la font de son amat, en la qual l'amat llavà los peus a son amic, qui moltes vegades ha oblidats, menyspreats, sos honraments; per què lo món és en defalliment.

284. -Digues, foll: què és pecat? Respòs: -Entenció girada e enversada contra la final entenció e raó per què mon amat ha creades totes coses.

287. Digues, foll: ¿en què has coneixença que la fe catòlica sia vera, e la creença dels jueus e dels sarraïns sien en falsetat e error? Respòs: -En les deu condicions del Llibre del gentil e dels tres savis.

                              

288. -Digues, foll: en què comença saviea? Respòs: -En fe e en devoció, qui són escala on puja l'enteniment entendre los secrets de mon amat. -E fe e devoció, ¿d'on han començament? Respòs: -De mon amat, qui inlumena fe e escalfa devoció.

289. Demanaren a l'amic qual cosa era major: o possibilitat o impossibilitat en son amat; con sia cosa que possibilitat e potència se concorden, e impossibilitat e actualitat.

290. Digues, foll: ¿qual cosa és major: o diferència, o concordança? Respòs que, fora son amat, diferència era major en pluralitat, e concordança en unitat, mas en son amat eren eguals en diferència e unitat.

291. Digues, amador: què és valor? Respòs que lo contrari de la valor d'aquest món, la qual és desirada per los falses amadors vanaglorioses, qui volen valer havents desvalor e per ésser perseguidors de valor.

292. -Digues, foll: has vist home qui sia orat? Respòs que ell havia vist un bisbe qui havia a sa taula molts anaps e moltes escudelles e talladors d'argent, e havia en sa cambra moltes vestedures e gran llit, e en ses caixes molts diners; e a la porta de son palau havia pocs pobres.

293. -Foll: saps què és viltat? Respòs: Vils pensaments. -E què és lleialtat? -Temor de mon amat, nada de caritat e vergonya, qui tem blasme de les gents. E què és honrament? Respòs: -Cogitar mon amat, e desirar e lloar sos honraments.

294. Los treballs e les tribulacions que l'amic sostenia per amor, l'alteraren e l'enclinaren a impaciència; e reprès-lo l'amat ab sos honraments e ab sos prometiments, dient que poc sabia d'amor qui s'alterava per maltrets ni per benanança. Hac l'amic contrició e plors, e pregà son amat que li retés amors.