JAUME ROIG (1402?-1478)
No sabem si va nàixer a la ciutat de València o si hi va
arribar amb pocs anys. Seguint l’exemple del pare, també metge, estudià
medicina a l’Estudi General de Lleida.
A València es dedicà plenament a la medicina i hi va
tenir un gran prestigi profesional. Entre 1450 i 1462 fou administrador de
l’Hospital d’En Clapers, i en 1468 va administrar l’Hospital dels Innocents.
La seva trajectòria el portà a ser elegit Conseller de la
Ciutat, l’any 1456.
L’any 1459 Jaume Roig va fugir de la pesta que assolava
la ciutat de València i es refugià a la vila de Callosa d’En Sarrià o d’En
Bou,vora el Guadalest, de la qual el seu nebot Baltasar Bou era senyor. En
aquesta vila va escriure la seva novel·la l’Espill, dedicada al seu Nebot
Baltasar Bou.
Al llibre IV de l’Espill, el protagonista peregrina als
monestirs de Catalunya i del País Valencià:
Aquell estiu
io fiu ma via ves la mongia
ben ermitaña, la catalana
damunt Falset,
deçà Poblet,
qui es diu Cartoixa[1] on la gent coixa
puja amb afany.
Qualque mig any
io hi aturí on aporí,
ab lo prior (bon confessor)
examinant
rominanat
ma consciencia.
La penitencia
haguí finida. De la llur vida
fui molt content, e certament
vestit m’hi fóra si la traidora
de bigamia, tal com la mia,
tant no en vedàs
que m’ordenàs
missa dir. Al monestir
dona hi entràs ni s’acostàs
nunca n’hi veren. Ans me digueren
que la reïna dona Marina,
desafainada, una jornada
sols per mirar hi volc entrar
ab ses donzelles Claustra, capelles,
quant calcigaren tot ho llavaren
e fort ragueren; ells mai ixqueren
del cor, tancats. Molt són guardats
d’ocasió. D’oració
ells me’n mostraren;
molt m’endreçaren
per llur virtut lo temps perdut
que l’esmenàs; que ordenàs
lo venidor, vivint millor,
me consellaren. Tots m’abraçaren
e m’oferien Déu pregarien
per mi tostemps. De tots ensems
pres comiat. Per Déu guiat
ves Santes Creus,
ab moltes neus
e prou gran fred fui a Poblet;
camí ferrat a Montserrat,
prop Tarragona, fui a Vallbona.
¡Quin monestir per convertir
tot pecador! Per la fredor
molt me cansà Benifassà
e Vallivana. Fui per la Plana
e per la Vall, ab gran treball,
a Vall de Crist. Quan haguí vist
io Portaceli, cert fui a l’eli
de cansament, mas certament,
segons mon vot, res pus devot
ni més compost, lloc pus dispost
en tots no viu. Amb raó es diu
del cel la porta. Cert no hi és morta
la continència; de l’abstinència
ells han la suma; mai carn hi fuma,
ni a llur costa dona s’acosta.
Bé hi reposí fins deposí
lo llassament d’ells molt content,
enamorat de llur bon
grat,
cinta ma espasa, torní’m a casa,
on io hui
stic en pau, vos
dic.
 |
| Monestir de Poblet |
 |
| Escala Dei |
 |
| Santes Creus |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada